ANTROPOLOGÍA PLATÒNICA (Pàgina 80-95) [ Aïda i Ili ]

1. Buidatge de les idees principals de cada apartat.

·        Principisobre la investigació de les parts de l’ànima: una mateixa part no pot sofrir simultàniament afeccions contràries.

Una única cosa téuna harmonia pròpia, que fa que tot dins seu sigui perfecte i precís. Però en el cas de l’ànima, es produeixen contradiccions constantment entre el que podem o no fer, el que volem o no, el que hauríem de fer… per aquest motiu, descobrim, que l’ànima està formada per diverses parts les quals tenen diferents naturaleses. Tot això fa que dins d’un mateix cos hi hagin diverses opcions a escollir, les quals s’oposen les unes amb les altres.

·        Aclariment de la diferència que hi ha entre el desig en si i un desig determinat.

Hi han dos tipus de desitjos: primerament hi ha els desitjos bàsic i purs, els que necessitem per a saciar les nostres necessitats bàsiques per tal de sobreviure, tal com són la set o la fam; i en segon lloc hi han els desitjos carnals i interessats, aquests són els que nosaltres escollim, els quals sempre són coses concretes depenent dels gustos de cadascú.

En definitiva, imaginem-nos que tens molta set i vols una beguda, aquesta pot ser aigua o Coca-Cola, també pot ser un cafè, un té… L’elecció estarà condicionada pels gustos i necessitats de la persona que el demana; ja que si fa fred voldràs escollir una beguda calenta, i al revés, si fa calor una de freda, escolliràs una beguda que t’agradi i s’adeqüi a les teves necessitats del moment, no la primera que et donin. En canvi si has estat un mes en el desert sense aigua, et beuràs el primer que trobis, ja que la necessitat de veure qualsevol cosa serà tant gran que el serà igual el que es.

·        Revelació de dues parts diverses de l’ànima, la racional i la irracional. El concupiscible.

Dins l’ànima hi ha dues parts: la racional i la irracional. La primera (part racional) engloba totes les necessitats bàsiques de les persones, com per exemple la fam. En canvi, en la segona (part irracional) part trobem tots els desitjos materials que et guien a escollir una cosa o una altra, per exemple, escollir entre macarrons o espaguetis, entre peix o carn… tot això estarà condicionat pels gustos de cadascú.

·        Fixació del concupiscible com a tercera part de l’ànima perquè és diferencia també del racional.

En el moment en que la part racional i la part concupiscible entren en desacord, i apareix una indignació cap a un mateix, també apareix la part irascible de l’ànima Aquesta sempre està a favor de la part racional, sempre hi quant no aparegui la concupiscible i es produeixi una discussió entre ambdues; és la part “bona” que està en contradicció amb la part irracional, la que et fa triar quasi sempre l’elecció guiada per les emocions i els sentiments nobles.

·        Aplicació de la correspondència entre les parts de l’ànima i els estaments de la ciutat per explicar la virtut dels individus.

La societat està organitzada a partir de les tres parts de l’ànima, les quals si cadascuna fa la seva funció correcta obtenim una societat justa, i com a conseqüència, els ciutadans també ho són. Cada part té una funció dins la societat i dins l’individu: la funció del govern, els filòsofs, correspon a la part racional ja que són savis, moderats i prudents; els artesans i els súbdits corresponen a la part irracional, apetitiva i desitjosa; i per acabar hi ha la fogositat, que la representen els guardians, la part irascible, els quals tenen valentia, coratge i passions nobles.

·        Precisió conclusiva sobre la justícia ara que s’ha descobert.

Dins la ciutat, s’estableix una justícia. Aquesta afirma que cada home neix amb una naturalesa, i com a conseqüència, si neix sent pescador, només es dedicarà a allò durant tota la seva vida; per permetre que l’individu es dediqui al 100% a la seva feina, assigna a cada part de la seva anima el que veritablement li pertoca perquè cada home tingui un ordre determinat.

Es a dir, cada part de l’ànima té una funció concreta. Si aquesta harmonia de les parts perdura, s’aconsegueix la justícia i el bé i, per lo tant, una ciutat sàvia.

·        Aclariment de la injustícia de l’ànima.

La injustícia consisteix en una revolució de les tres parts de l’anima, les quals es revolten contra la seva naturalesa, ja que cadascuna té una funció determinada, amb les quals obtenim la justícia.

Però la justícia i la injustícia són coses semblants: per fer una obra justa es disposa dels elements de l’ànima amb consonància amb la naturalesa; en canvi, per fer-n’hi una d’injusta, també es disposen els diferents element de l’ànima però aquests van en contra de la seva naturalesa. Tot això provoca que obtinguem la virtut i el vici, respectivament.

·        La justícia és un camí preferible a l’obra malvada. La virtut ofereix una sola figura, i el vici quatre modalitats principals.

Aquells que es desvien del bon camí i de la justícia, poden tornar-hi solament si renuncien als seus vicis.

També es diu que solament hi ha una virtut, la felicitat, ja que, es el màxim bé per a nosaltres; però que també hi han quatre vicis, els quals corrompen a les persones i a la ciutat.

Per a plató l’única forma de govern just és la monarquia i l’aristocràcia; qualsevol altra forma de govern pot corrompre la República.

2. Escollir un fragment (5-10 línies)

Pàgina 86: “Fixació del concupiscible com a tercera part de l’ànima, perquè és diferència també del racional.” (Primer Paràgraf)

·        Idees principals i estructura.

En aquest fragment es parla de les tres parts de l’ànima: la part racional, la part concupiscible i a part irascible. Cada part de l’ànima té una funció diferent les quals, en el moment en que  entren en conflicte la part racional i la irracional, la part irascible es la encarregada d’escollir la millr opció.

·        Conceptes  bàsics (definició segons l’autor).

Part racional: s’hi troba el coneixement i el raonament.

Part irracional (concupiscible): hi han els desitjos baixos i les necessitats físiques.

Part irascible: hi ha les passions nobles: protegir i defensar.

·        Relació del text amb la teoria antropològica i l’ètica de Plató (relaciona el que diu el text amb la teoria, fent esment de les parts concretes del text que donen lloc a aquesta relació).

En relació a la teoria antropològica de Plató, el el moment en que apareix un desig bàsic, entren en acció la part racional, la qual diu el que necessita per sobreviure sense cap altre interès, per exemple la set; i la part irracional, la que es guia pels gustos i vol escollir una cosa determinada i específica, per exemple una beguda calenta com un cafè.
Cada part té una funció determinada: la part racional i la irracional estan controlades per la irascible, que les controla i les equilibra evitant que cap marxi del camí correcte. Però en el moment en que és produeix un conflicte entre la part racional i la irracional, la part irascible es la que decideix quin camí escollir dels dos, el més correcte i just.
En definitiva, si les diferents parts de l’ànima compleixen la seva funció de manera correcta i harmoniosa, s’aconsegueix arribar a la justícia i, per lo tant, obtenim la virtut; però si no ho compleixen i cadascuna es revela contra la seva naturalesa és quant obtenim les obres injustes i, com a conseqüència, els vicis.

El mateix és pot aplicar el les ciutats: cada part que la forma té una funció determinada (els filòsofs són la part racional, la part irascible són els guardians i la part concupiscible són els artesans), si cada part compleix les seves tasques correctament, s’obté una ciutat harmoniosa, i per lo tant, justa. Si finalment s’aconsegueix, s’arriba a l’objectiu principal per la vida de les persones: la Felicitat.

ANTROPOLOGIA I ÈTICA PLATÒNICA (Nerea, Stefany, Aïda, Mireia i Marta)

1.     DUALITAT ENTRE L’ÀNIMA I EL COS HUMÀ

Plató diu que l’èsser humà és una dualitat, format pel cos material i per l’ànima. El cos en aquesta concepció està infravalorada respecte de l’ànima, està considerat la materialitat de l’ésser humà, el qual viu en el Món Sensible i és mutable i mortal.

L’ànima, en canvi, és la part racional, pre-existent al cos, immortal, procedent del Món de les Idees. Defineix com és cadascú  i li permet conèixer la realitat. Però, al ser presonera del cos, l’ànima oblida tot allò que ja sabia i, a través del diàleg (la dialèctica), pot recordar tot allò que havia oblidat (reminiscència).

Per això, des del punt de vista de Plató, el saber es recordar, ja que segons ell, el coneixement no s’aprèn si no que és recorda, ja que ja està dins de l’ànima.

2.     TRIPARTICIÓ DE L’ÀNIMA

L'home està compost de cos i ànima. L'ànima posseeix una naturalesa tripartida.

Plató argumenta que ha d'haver un primer element en l'ànima de l'ésser humà que li mana fer algo i un segon element que li ho prohibeix: el primer element és la part irracional i apetitiva de l'ànima (l'ànima concupiscible), que inclou tots els desitjos físics; com la fam, la set i el desig sexual, i també les passions negatives, com l'egoisme, l'odi o la luxúria.

El segon element és la part racional de l'ànima (l'ànima racional, subjecte del raonament).

L'existència d'un tercer element en l'ànima es prova per un altre tipus de casos de conflicte mental: aquells en què una persona se sent indignada amb ella mateixa. Per exemple, quan una persona decideix suicidar-se està desitjant fer-ho,però sorgeix un conflicte moral ja que sap que no està bé allò que està predisposat a fer. Plató manté que, en aquest cas, el que entra en conflicte amb l'ànima concupiscible no és la raó, sinó un tercer element: l'ànim, la voluntat (l'ànima irascible), en general, del costat de la raó en cas de conflicte intern.

L'ànima és, doncs, triple: racional, irascible i concupiscible.

Parts de l’ànima	Facultat/ Funció	Localització corporal	Virtut
Concupiscible	Desitjos baixos i necessitats físiques.	Sota el ventre	Temprança (sophrosine)
Racional	Raonament. Conèixer i dirigir	Cap	Prudència i saviesa (sophía)
Irascible	Passions nobles. Protegir i defensar	Pit	Fortalesa i valor (Andreía)

3.     EL MITE DEL CARRO ALAT

En aquest mite, Plató intenta explicar com està formada l’ànima dels humans comparant-la amb un carro alat estirat per dos cavalls alats i controlat per un auriga. Aquest últim és l’encarregat de guiar el carro al seu destí i per aconseguir-ho a de dominar als dos cavalls. Els cavalls, en el cas dels déus sempre són bons i de bona raça; en canvi, en els humans estan barrejats, és a dir, n’hi ha de bons i de dolents; i per acabar hi ha l’auriga, que condueix el carro. Per aquest motiu, el carro està tirat per un cavall bo que simbolitza la voluntat i la raó, i per un altre que és dolent i es guia pels desitjos i la luxúria.

Mentre l’auriga mantingui controlats als cavalls tindrà el control del carro, i aquest continuarà en el Món de les Idees; però si el cavall dolent aconsegueix tindre més força, el carro caurà al Món Sensible on es quedara atrapat dins d’un cos material.

Plató compara el mite del carro alat amb la teoria de l’ànima. Les comparacions principals entre aquests dos són les següents:  un dels cavalls és dolent, és refereix a l’ànima concupcible, on es troben els desitjos bàsics i els plaers primaris; d’altra banda, el cavall bo és l’ànima irascible, on es troba el valor i el coratge, en definitiva, les passions nobles; i, per acabar, el conductor del carro (l’auriga) correspon a l’ànima racional, la part conscient de l’ànima, on és troba la intel·ligència i la raó.

En definitiva, en el carro hi ha dos cavalls que estiren cap a direccions diferents ja que cadascú vol coses contràries, però és l’auriga (la raó) la que finalment el guia, i decideix la direcció que s’ha de prendre, fent-nos veure que per a l’autor, la raó ha de ser la guia de la nostra vida.

D’altra banda, en la teoria de les idees de Plató, l’ànima és l’instrument principal per al qual s’aconsegueix arribar a les Idees. En relació al mite, primer els cavalls tenen ales, aquest és quan les ànimes és troben en el món Intel·ligible i són conscients de la raó i de les Idees; però en el moment que l’ànima es queda atrapada dins d’un cos humà i material, passa a trobar-se en el Món Sensible on viu en la ignorància, i és el moment en que els cavalls perden les ales.

Les idees al no ser matèria, no poden ser conegudes des de la matèria sensible (cos humà), per aquest motiu ha de rememorar els seus records que es troben dins l’ànima i practicar la dialèctica per aconseguir arribar a les Idees i al coneixement.

4.     RELACIÓ DE LES PARTS DE L’ÀNIMA AMB LES VIRTUTS I LA JUSTÍCIA

Plató diu que l’ànima es divideix en tres parts: Irracional, irascible i racional.

Parts de l'ànima	Funció	Funció Social	Virtuts
Racional	Desig de coneixement	Dirigent: filòsofs	Prudència o saviesa, valentia i moderació
Irascible	Emocions i passions	Guardians	Moderació i valentia
Irracional (apetitiva)	Desitjos del cos	Artesans	Moderació i valentia
Harmonia: Persona Justa	-	Societat Justa	Justícia

Tal i com se'ns explica al quadre, les diferents parts de l’ànima tenen unes virtuts: la part racional et dona el desig de coneixement i es on es troba la prudència, la valentia i la moderació, és atribuïda únicament als filòsofs; en la part irascible es troba la moderació i la valentia, les quals són guiades per les emocions i les passions, aquesta s’atribueix als guardians; i en última part, la irracional, es troben els desitjos carnals, i la única virtut és la moderació, i s’atribueix als artesans. Peró Plató també cita que hi ha una harmonia, que es bàsicament la justícia que és present en les persones justes i es atribuïda a una societat justa, evidentment.

5.     FINALITAT DE L’ÈTICA

La teoria ètica de Plató defensa que la virtut és coneixement i que pot ser après. Aquesta doctrina ha d'entendre's a partir de la seva teoria de les idees. La idea última per a Plató és la idea de Déu, i el coneixement d'aquesta idea és la guia en el moment d'adoptar una decisió moral.

Plató mantenia que conèixer a Déu és fer el bé. La conseqüència d'això és que aquell que es comporta de forma immoral ho fa des de la ignorància. Aquesta conclusió es deriva de la certesa de Plató que una persona virtuosa és realment feliç i com els individus sempre desitgen la seva pròpia felicitat, sempre anhelen fer allò que és moral, és a dir, totes les coses sensibles van succeint i no hi ha una ciència sobre d'elles.

Per a Plató hi han dos grans ideals de vida: viure per al plaer o viure per els ideals morals (viure seguint els ideals morals). Per a Plató aquests ideals morals són absoluts, i no varien en funció del lloc o de la societat.

Per a dur a terme una vida seguint els ideal morals, s'ha de realitzar conjuntament amb totes les persones de la polis, però la base imprescindible del bé moral és l'ànima de cada un.

L’ètica es divideix en dos parts. La primera és la teoria de les idees que es basa en l’existència de valors morals i principalment la idea del bé. I la segona part consisteix en la capacitat humana per a entendre aquests valors i respectar-los.

La finalitat de l’ètica és obtenir la felicitat.

EL MITE DE LA CAVERNA - PLATÓ

1. Descripció de la situació dels personatges:

• 1r paràgraf: Inicialment s'hi descriu l'escena on uns homes, des de infants, han estat tancats dins d'una caverna amb les cames i els braços encadenats. Darrere els encadenats hi ha una foguera que els il·lumina la paret que tenen davant, i entre mig del foc i dels homes hi ha un camí.
• 2n paràgraf: Seguidament, és diu que per aquell camí, hi passen homes conversant entre ells i transportant diversos objectes. L'ombra d'aquests es reflexa en la paret davant del encadenats.
• 3r paràgraf: Fent així que es creguin que el que veuen és la realitat, ja que no poden girar el cap ni conversar entre ells per arribar a una altra explicació.
• 4t paràgraf: En el moment en que un encadenat es deslliga de les cadenes i és gira, veu tot un món nou que el sorprèn i el desorienta; i el fa dubtar. Li donen unes altres pautes com a verdaderes i lògicament no se les creu. Al ser coses noves que mai havia vist, creu més veritables les idees que s’ha fet des de petit que les noves que li proposen.

2. Procés de pujada a la llum i tornada a davallar a la caverna:

• 1r paràgraf: El món nou que te davant seu l’assusta i no se’l creu. Es queda anclat en les seves idees sense donar oportunitat a les noves. Els nous coneixements els intentarà defugir, tancar els ulls i es taparà les orelles per tal de no escoltar ni veure res nou.
• 2n paràgraf: Però si finalment obra els ulls i veu el nou món que té al davant, veu els esclaus, la foguera i les ombres, al sortir, veu el sol i la natura, i finalment, al arribar la nit, veuria la llum i els estels.
•  3r paràgraf: Finalment, s’acostumaria a la llum i veuria el sol tal hi com és. En aquell moment dubtaria de tot el que creia i arribaria al coneixement, descobriria que tot l’espai visible era la causa de tot el que veia abans.
• 4t paràgraf: Un cop arriba al coneixement verdader, s’adona de la ignorància que tenia quan estava encadenat i li sorgeix un dilema: deixar als seus companys de caverna lligats i vivint en la ignorància, o deslligar-los i ensenyar-los la realitat, tot hi saber que potser no l’accepten.

3. Explicació i aplicació de la imatge

• 1r paràgraf:  Plató compara el món sensible amb el moment en que l’esclau esta tancat dins la caverna i només veu les ombres a la paret. I, d’altra banda, quan es deslliga, surt fora la caverna i obra el ulls, veu el món intel·ligible on veu la idea del Bé i la veritat, i en aquest moment accedeixes al coneixement.
• 2n paràgraf:  Un cop hi accedeixes ja no hi ha marxa enrrere, perquè tot hi que inicialment no ho vulguis acceptar, ningú vol viure en la ignorància. Un cop arribes al coneixement, tornes al món sensible per obrir els ulls a la gent ignorant. Al fer això poden ocòrrer dues coses: la primera que l’ànima de la persona vulgui accedir al coneixement i tingui un procés d’aprenentatge en el qual necessitarà ajuda i suport; i la segona que l’ànima rebutgi les idees reals i es quedi al món sensible, és a dir, en la ignorància.

4. Paral·lelisme dels elements amb la realitat.

- Cadenes: És la ignorància dels humans que viuen el l’opinió del món sensible.

- Encadenats: som tots nosaltres, la gent ignorant, que vivim empresonats en el món sensible i que no ens han educat en el coneixement del Bé

- Caverna (foscor): món sensible.

- Llum del foc: les creences obtingudes del món sensible, les quals són enganyoses i incertes.

- Ombres: Són els objectes del món sensible, una copia de la realitat. És el coneixement originat pels sentits del qual no ens podem fiar.

- Persona desencadenada: és l’inici del procés d’alliberament de l’ànima, per la qual arriba al món intel·ligible i s’accedeix al coneixement.

- Camí ascendent: procés per accedir al coneixement.

- Sortida a l’exterior: és el procés de la dialèctica per accedir al coneixement de les Idees, les quals demanen creure i utilitzar la raó.

- Llum: és món intel·ligible on trobem la idea del Bé.

- Coses exteriors: les idees reals superiors adquirides gràcies al coneixement.

- Retorn a la caverna: és la funció del filòsof envers a la ciutat ignorant.

5. Comparació amb la teoria del coneixement

Amb el mite de la caverna, Plató pretén explicar el procés de la dialèctica des de que s’inicia el coneixement fins a arribar a la idea del Bé, és a dir, el pas del món sensible (món dins la caverna) al món intel·ligible (món exterior).

El mite fa referència a la funció dels filòsofs, que purifiquen la seva ànima per arribar al món de les Idees, mitjançant l’activitat racional. Ja que, a través d'un procés difícil i dolorós, s’abandona l'opinió (món sensible, ombres) i s'adreça a la idea del Bé (simbolitzada pel Sol).

Però un cop que l’home ha vist la llum (Idees), no es limita a contemplar-les, sinó que vol transmetre els coneixements i la raó entre tots els homes que viuen en la ignorància (els que viuen en la foscor de la caverna).

En el mite apareixen els diferents graus de coneixement: primer, quan les persones estan encadenades dins la caverna, estan en la doxa (opinió o coneixement sense fomentar), la qual està formada per la eikasia (imaginació) i la pistis (creença), és a dir, l’opinió representa el fals coneixement adquirit a través del món sensible; i en segon lloc, al deslligar-te i sortir a l’exterior, s’adquireix el verdader coneixement (episteme) que es divideix en dos graus, de la dianoia (coneixement científic) o la noesi (coneixement filosófic on es desenvolupa la dialèctica).

PLATÓ

     -  TEORIA DELS DOS MONS

Plató afirma l'existència de dos mons diferents:

• El món sensible, és a dir, l'aparent. És el món que captem a través dels sentits, format pels objectes materials que tenim a l'abast de la sensibilitat humana, els quals són canviants i corruptibles.
• El món real, o també anomenat el món de les idees o intel·ligible, el qual per a Plató és el món real, perfecte i immutable, amb el qual podem arribar a la veritat i al coneixement.

El món sensible no es considera real,  ja que els objectes sensibles són copies de l’autèntica realitat, que es troba en el mon intel·ligible. La seva teoria de l’existència de dos mons, es troba en el llibre “La República”, explicada a través del Mite de la Caverna.

L'explicació del Mite és clara. Les ombres que els presoners creuen que són la realitat, en realitat són els objectes sensibles, els quals nosaltres creiem que formen part de món l'autèntic. Quan diem presoners ens referim a l’ésser humà, i el descobriment de la realitat a través de la llum solar és la realitat intel·ligible a al qual és difícil d’arribar-hi.  Finalment, el presoner que aconsegueix escapar és l'ànima del Filòsof, que pot descobrir el món de les Idees.

Les idees són l'essència dels objectes sensibles, allò que fa que un objecte sigui el que és. Per això el món sensible és la còpia de l'Intel·ligible, i per això es dona la relació de participació entre els dos mons. Les idees existeixen des de sempre i per sempre, és a dir, formen part d'un món immutable, això significa que les idees existeixen encara que no hi hagi objectes sensibles que hi participin.

Per tant, queda bastant clar que per Plató l'autèntica realitat és la realitat intel·ligible, la seva existència no està determinada pel món sensible.

     -  ACCEDIR AL CONEIXEMENT

Per accedir al coneixement podem aconseguir-ho mitjançant:

• La dialèctica: és el pensament que fa cadascú per arribar a les definicions dels conceptes, i s'aconsegueix mitjançant una conversa de preguntes i respostes, el diàleg.
• La reminiscència = Records.
• Amor (Eros): que simplement parla d'una actitud que s'ha de posseir, és a dir, voler conèixer l'amor mitjançant l'aprenentatge.

     -  LA TEORIA DEL CONEIXEMENT

L’epistemologia de Plató ha estat anomenada "dualisme epistemològic", ja que Plató va acceptar d’Heràctil i Parmènides que el coneixement està dividit en dos nivells principals: l’opinió (dóxa) i la saviesa, el vertader coneixement (epistéme).

• L'Opinió (doxa): el seu objectiu és arribar al coneixement de les coses del Món Sensible que estan en un procés de canvi continu. Per aconseguir-ho, s’utilitzen els sentits. I dins d’aquest nivell podem dir que hi ha dos subapartats:
• Imaginació (eikasia): on l'art imitatiu s’allunya de la veritat. On es copien els objectes del Món Sensible, és a dir, es una imitació de les aparences i no d’allò real. 
• Creença (pistis): és el coneixement dels objectes materials, sensibles i visibles.
• La Ciència (episteme): té com objectiu allò intel·ligible. S'utilitza la raó i la intel·ligència. Aquest segon nivell, igual què l’anterior, també es subdivideix en dos subapartats:
• Pensament (diànoia): on la pròpia ànima, partint de imitacions i de hipòtesis, dedueix conclusions que ja estan apartades del Món Sensible. Per exemple, quant un matemàtic a partir de representacions visibles (dibuix d’un triangle) inicia la recerca d'unes conclusions que només "poden veure's amb els ulls de la intel·ligència".
• Coneixement (noesi): té per objectiu el coneixement de les Idees. El procediment s'anomena: dialèctica. La raó no utilitza en aquest cas imatges de Món Sensible, es passa d'Idea a Idea. És un raonament estrictament abstracte.

Aquest dualisme epistemològic es correlaciona amb el dualisme ontològic proposat per Plató per tal d’explicar la realitat.

En el llibre V de la República, Plató dialoga sobre la realitat dels objectes. Correlaciona tres classes d’objectes, el que és, el que no és i el que està entre l’ésser i el no-res, amb tres graus de coneixement: el coneixement, la ignorància i l’opinió. Per a Plató l’objecte del coneixement (el que és) és real, mentre que el de la ignorància (el que no és) és irreal, i infereix que l’objecte de l’opinió serà el que està entre l’ésser i el no res . Plató acaba per establir la conclusió que els particulars no són plenament reals, i que només les idees ho són.

     -  JERARQUIA DE LES IDEES

 

LA MORT DE SÒCRATES

El pensament de Sòcrates va comportar moltes desconfiances entre els seus contemporanis, ja que els disgustava la postura que tenia Sòcrates davant l’Estat Atenenc i la religió establerta. Principalment anaven en contra de les creences que tenia de la metafísica, que plantejava una existència etèria sense l’existència creadora de totes les coses, i deixava de banda l’existència dels déus.

El 399 aC, va ser acusat de despreciar els déus i corrompre la moral de la joventut, allunyant-la dels principis de la democràcia.

Sòcrates va ser condemnat a mort, però només va votada per poca part del jurat. Però al dir el seu discurs de defensa, va replicar contra la sentència de mort del tribunal, proposant que simplement pagaria una petita multa, ja que el valor d’un home de ment filosòfica no li interessava a l’Estat. Amb això va fer enfadar al jurat, el qual va tornar a fer una votació, i aquest cop la sentencia va ser la mort per majoria absoluta. Els amics de Sòcrates van planejar una fugida de la presó, però ell va preferir acatar la llei.

Va ser enverinat per cicuta, un mètode empleat habitualment pels grecs, per executar les sentències de pena de mort. Va morir als 70 anys d’edat, de la seva mort sorgeixen les escoles socràtiques que van buscar la virtut  a través del coneixement de lo bo.