ORIGEN DE LA FILOSOFIA
L'origen de la filosofia ha estat una qüestió discutida al llarg de la història del pensament. En general els filòsofs grecs han considerat que la filosofia neix amb Tales de Milet (segle VII aC), però no hi havia una forma d’explicar com s'havia produït aquest sorgiment d'una nova forma de pensament. Sí semblava haver un comú acord al considerar la filosofia com la forma de pensament racional per excel·lència, és a dir, una forma de pensament que no recorre a l'acció d'elements sobrenaturals per explicar la realitat i que rebutja l'ús d'una lògica contradictòria.
És a partir de la polèmica que recolzen els filòsofs alexandrins durant el període hel·lenístic quan l'origen de la filosofia comença a convertir-se en un problema. I serà al llarg del segle XX quan es comencin a trobar respostes explicatives de l'aparició del fenomen filosòfic.
Hi ha dues hipòtesis principals sobre l'origen de la filosofia:
· La hipòtesi de l'origen oriental.
Els defensors d'aquesta hipòtesi mantenen que els grecs haurien copiat la filosofia oriental, mitjançant viatges a Egipte i Babilònia on haurien adquirit els seus coneixements matemàtics i astronòmics; en definitiva, simplement haurien estat els transmissors del saber oriental que, en contacte amb la civilització grega hauria aconseguit un desenvolupament superior a l'aconseguit en els seus llocs d'origen.
La qüestió que es planteja, és la de determinar si aquesta astronomia i aquestes matemàtiques orientals eren o no eren filosofia. Els estudis sobre el tema semblen indicar-nos que no, que l'astronomia babilònica es basava en un art endevinatori; i que les matemàtiques egípcies no van superar mai l’estudi d’unes matemàtiques utilitzades pel saber pràctic (mesurar camps, recol·lectes...).
Tant els orientals com els grecs disposaven d'una mitologia i d'unes creences religioses similars. Un mite és un relat sobre els orígens, una narració, no una solució a un problema. Les característiques del pensament filosòfic es basaven en el suport de lo sobrenatural per explicar l’origen, i el recurs de la lògica ambivalent, la qual es basava en que la creació de l’origen sortia a partir d’un element o entitat, ja sigui un deu, un element natural. El rebuig d'aquestes característiques, serà propi de la filosofia. I tal rebuig no sembla produir-se en l'anomenada filosofia oriental.
· La hipòtesi de l'origen grec.
Segons aquesta hipòtesi la filosofia seria una creació original del poble grec. Ens centrarem en les explicacions d'historiadors del segle XX, de les que destaquem
L'explicació de J. Burnet, és l'anomenada tesi del "miracle grec". Segons aquesta hipòtesi la filosofia hauria aparegut a Grècia d'una manera abrupta i radical com a fruit de la genialitat del poble grec. Però acaba sense explicar res ja que prescindeix dels elements històrics.
L'explicació de F. M. Cornford, defensa la tesi del desenvolupament del pensament filosòfic a partir del pensament mític i religiós. Segons aquesta hipòtesi la filosofia seria el resultat de l'evolució de les formes primitives del pensament mític de la Grècia del segle VII abans de Crist. Analitza també alguns dels conceptes que seran fonamentals posteriorment en la filosofia, [moira (destinació), diké, (justícia), physis , (naturalesa), etc.] les quals procedeixen directament del pensament mític-religiós grec.
L'explicació de JP Vernant, en la seva obra "Mite i pensament en la Grècia antiga", (1965), explica el pas del mite a la racionalitat i per què es va produir a Grècia en lloc de en una altra civilització de l'època. La inexistència d'una casta sacerdotal, la transmissió pública del saber, la llibertat individual i el desenvolupament de l'escriptura, van fer possible dubtar de les explicacions cosmològiques, que van ser substituïdes per un pensament que no comporti a la creença i la superstició dels pensaments mítics i religiosos.
TERME ARKHÉ
Tota la filosofia milèsia i, en general, tota la filosofia presocràtica és una investigació sobre el principi què correspon a tot, que és el fonament de tot, i que és, alhora, l'element que continuen sent les coses malgrat els canvis. En aquest sentit, aquest terme agrupa tots els significats ja que simultàniament és el principi, el mandat rector (ja que tot procedeix d'ell) i fonament que fa possible tota presència.
En sentit filosòfic aquest terme va ser usat per primera vegada per Anaximandre per referir-se a l'element inicial i constitutiu del que corresponen totes les coses, anomenant-lo ápeiron (lo indeterminat). A partir d’aquí, diferents filòsofs basen l’origen a partir d’elements naturals: Tales de Milet concep l’arkhé com l’aigua, Anaximenes pren l’aire com a element bàsic i Haràclit ho basa en el foc.
Més endavant, Plató utilitza aquest terme com a sinònim de causa de moviment i com a fonament de la demostració. I Pitàgores basa el principi de totes les coses en el número.
Aristòtil, en el seu estudi de la filosofia presocràtica és qui més ha contribuït a la definició d'aquest terme. Per a Aristòtil, els presocràtics concebien el concepte arkhé de manera material, com a element inicial d'on corresponen totes les coses. De fet, definia la filosofia com «coneixement dels primers principis (arkhé) i causes».
ANAXIMENES
Anaximenes de Milet (590 aC - 524 aC), fill de Euristrat, va ser un filòsof grec, deixeble i company de Tales de Milet i d’Anaximandre.
També fou membre de l’escola Milet, fundada en el segle VI aC a la ciutat jònica de Milet, a la costa egea d’Anatòlia. On el pensament principal els milesis deixava de banda l’explicació dels fenòmens naturals a la voluntat d’uns déus antropomòrfics, i basaven el seu estudi en la natura i en l’observació de l’entorn que va dur a la creació d’un principi unificador (arkhé), produint així el pas del mite al logos.
- PENSAMENT FILOSÒFIC
El seu pensament s’oposa als seus mestres (Tales de Milet i Anaximandre), ja que va afirmar que el principi material i l’origen de totes les coses (arkhé) era l’aire, una substància sensible, però que arriba a lo incorporeu.
Anaximenes ens ofereix un mecanisme que explica la generació de les coses a partir d’un altre element diferent a elles, mitjançant un doble procés: el condensació i la rarefacció. Per la condensació de l’aire es formen els núvols, si aquests es condensen es forma l’aigua, d’aquesta en sorgeix el gel de la terra; i la condensació de la terra dona lloc a les pedres i els minerals. El procés invers es produeix gràcies a la rarefacció: de pedres i minerals obtenim la terra, de la terra l’aigua, després els núvols i per últim l’aire. La rarefacció de l’aire en produeix el foc. I a partir d’aquestes substàncies s’obtenen les altres coses.
- ARKHÉ
Com he citat anteriorment, Anaximenes posa com a principi bàsic i originari l’aire. Això pot ser degut a que les característiques essencials que Anaximenes atribuïa a l’aire eren: primer la infinitat i la invisibilitat de l’aire, que es confon amb el buit i que avarca tot el cosmos, doncs no té límits, ocupa una basta regió del món i penetra totes les coses. En segon lloc perquè es un principi actiu i en moviment (empeny vaixells, ones, arrasa pobles...). I en tercer lloc, compara l’aire còsmic amb el pneuma (alè), al que se’l considerava com un sinònim de l’anima que donava vida, en aquest sentit Anaximenes va considerar l’aire com l’alè del món.
- COSMOLOGÍA
Anaximenes pensava que la terra era plana i poc profunda, i que estava sostinguda sobre l’aire, igual que tots els altres elements del cosmos (el sol, la lluna, els astres...). La idea per la qual l’aire sostenia la terra era que aquest era il·limitat, ja que ho aconseguia fer gràcies a la seva indefinida profunditat.
D’altra banda, els cossos celestes sorgirien del vapor procedent de la terra que es convertia en foc mitjançant la rarefacció. El moviment d’aquests, i del sol, és degut al vent (aire lleugerament condensat) i feien voltes al voltant de la Terra. A més, existeixen cossos sòlids e invisibles que serveixen per explicar els meteorits i els eclipses.
RELACIÓ AMB EL TEXT
La filosofia va sorgir en el moment en que es va passar del mite al logos; on es va deixar de banda el pensament arcaic i les explicacions mitològiques de les cosses, i es va començar a tindre una actitud crítica envers la vida, on es buscaven altres alternatives i raonaments besants en l’observació i el coneixement científic.
A partir d’aquest canvi, en el període cosmològic, on el principal interès era l’observació de la natura. Diverses escoles van començar a promoure i practicar aquesta nova forma de pensar, i això va dur a l’establiment d’un arkhé, el qual es basava en que l’origen de tot era algo indefinit (pneuma), i que més endavant es van establir diferents elements naturals concebuts com a principi originari de totes les coses.
Anaximedes, al ser membre de l’escola de Milet, va aprendre a observar la naturalesa i va establir un arkhé com a principi originari de tot (ápeiron), aquest era l’aire. Aconsegueix explicar aquest fenomen gràcies a la condensació i la rarefacció d’aquest, el qual creava i desfeia les demes coses.
En el text es cita, també, la paraula pneuma (anima-vida) comparant-la amb l’aire. En aquest sentit la pneuma estaria considerada com el principi vital de l’home, en definitiva, el principi vital del món exterior seria la pneuma, lo que implicaria que el vent-anima-aire seria sinònim de la vida i aquesta seria la causa de totes les coses.
No s’ha de oblidar que en aquella època el món es considerava com si fos un ésser viu; en aquest sentit, la menció de l’anima és molt important ja que es la primera manifestació de l’ordre psicològic que sens a transmès en el camp de l’època presocràtica.
PÀGINES WEB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada