EL MITE DE LA CAVERNA - PLATÓ

1. Descripció de la situació dels personatges:

• 1r paràgraf: Inicialment s'hi descriu l'escena on uns homes, des de infants, han estat tancats dins d'una caverna amb les cames i els braços encadenats. Darrere els encadenats hi ha una foguera que els il·lumina la paret que tenen davant, i entre mig del foc i dels homes hi ha un camí.
• 2n paràgraf: Seguidament, és diu que per aquell camí, hi passen homes conversant entre ells i transportant diversos objectes. L'ombra d'aquests es reflexa en la paret davant del encadenats.
• 3r paràgraf: Fent així que es creguin que el que veuen és la realitat, ja que no poden girar el cap ni conversar entre ells per arribar a una altra explicació.
• 4t paràgraf: En el moment en que un encadenat es deslliga de les cadenes i és gira, veu tot un món nou que el sorprèn i el desorienta; i el fa dubtar. Li donen unes altres pautes com a verdaderes i lògicament no se les creu. Al ser coses noves que mai havia vist, creu més veritables les idees que s’ha fet des de petit que les noves que li proposen.

2. Procés de pujada a la llum i tornada a davallar a la caverna:

• 1r paràgraf: El món nou que te davant seu l’assusta i no se’l creu. Es queda anclat en les seves idees sense donar oportunitat a les noves. Els nous coneixements els intentarà defugir, tancar els ulls i es taparà les orelles per tal de no escoltar ni veure res nou.
• 2n paràgraf: Però si finalment obra els ulls i veu el nou món que té al davant, veu els esclaus, la foguera i les ombres, al sortir, veu el sol i la natura, i finalment, al arribar la nit, veuria la llum i els estels.
•  3r paràgraf: Finalment, s’acostumaria a la llum i veuria el sol tal hi com és. En aquell moment dubtaria de tot el que creia i arribaria al coneixement, descobriria que tot l’espai visible era la causa de tot el que veia abans.
• 4t paràgraf: Un cop arriba al coneixement verdader, s’adona de la ignorància que tenia quan estava encadenat i li sorgeix un dilema: deixar als seus companys de caverna lligats i vivint en la ignorància, o deslligar-los i ensenyar-los la realitat, tot hi saber que potser no l’accepten.

3. Explicació i aplicació de la imatge

• 1r paràgraf:  Plató compara el món sensible amb el moment en que l’esclau esta tancat dins la caverna i només veu les ombres a la paret. I, d’altra banda, quan es deslliga, surt fora la caverna i obra el ulls, veu el món intel·ligible on veu la idea del Bé i la veritat, i en aquest moment accedeixes al coneixement.
• 2n paràgraf:  Un cop hi accedeixes ja no hi ha marxa enrrere, perquè tot hi que inicialment no ho vulguis acceptar, ningú vol viure en la ignorància. Un cop arribes al coneixement, tornes al món sensible per obrir els ulls a la gent ignorant. Al fer això poden ocòrrer dues coses: la primera que l’ànima de la persona vulgui accedir al coneixement i tingui un procés d’aprenentatge en el qual necessitarà ajuda i suport; i la segona que l’ànima rebutgi les idees reals i es quedi al món sensible, és a dir, en la ignorància.

4. Paral·lelisme dels elements amb la realitat.

- Cadenes: És la ignorància dels humans que viuen el l’opinió del món sensible.

- Encadenats: som tots nosaltres, la gent ignorant, que vivim empresonats en el món sensible i que no ens han educat en el coneixement del Bé

- Caverna (foscor): món sensible.

- Llum del foc: les creences obtingudes del món sensible, les quals són enganyoses i incertes.

- Ombres: Són els objectes del món sensible, una copia de la realitat. És el coneixement originat pels sentits del qual no ens podem fiar.

- Persona desencadenada: és l’inici del procés d’alliberament de l’ànima, per la qual arriba al món intel·ligible i s’accedeix al coneixement.

- Camí ascendent: procés per accedir al coneixement.

- Sortida a l’exterior: és el procés de la dialèctica per accedir al coneixement de les Idees, les quals demanen creure i utilitzar la raó.

- Llum: és món intel·ligible on trobem la idea del Bé.

- Coses exteriors: les idees reals superiors adquirides gràcies al coneixement.

- Retorn a la caverna: és la funció del filòsof envers a la ciutat ignorant.

5. Comparació amb la teoria del coneixement

Amb el mite de la caverna, Plató pretén explicar el procés de la dialèctica des de que s’inicia el coneixement fins a arribar a la idea del Bé, és a dir, el pas del món sensible (món dins la caverna) al món intel·ligible (món exterior).

El mite fa referència a la funció dels filòsofs, que purifiquen la seva ànima per arribar al món de les Idees, mitjançant l’activitat racional. Ja que, a través d'un procés difícil i dolorós, s’abandona l'opinió (món sensible, ombres) i s'adreça a la idea del Bé (simbolitzada pel Sol).

Però un cop que l’home ha vist la llum (Idees), no es limita a contemplar-les, sinó que vol transmetre els coneixements i la raó entre tots els homes que viuen en la ignorància (els que viuen en la foscor de la caverna).

En el mite apareixen els diferents graus de coneixement: primer, quan les persones estan encadenades dins la caverna, estan en la doxa (opinió o coneixement sense fomentar), la qual està formada per la eikasia (imaginació) i la pistis (creença), és a dir, l’opinió representa el fals coneixement adquirit a través del món sensible; i en segon lloc, al deslligar-te i sortir a l’exterior, s’adquireix el verdader coneixement (episteme) que es divideix en dos graus, de la dianoia (coneixement científic) o la noesi (coneixement filosófic on es desenvolupa la dialèctica).

PLATÓ

     -  TEORIA DELS DOS MONS

Plató afirma l'existència de dos mons diferents:

• El món sensible, és a dir, l'aparent. És el món que captem a través dels sentits, format pels objectes materials que tenim a l'abast de la sensibilitat humana, els quals són canviants i corruptibles.
• El món real, o també anomenat el món de les idees o intel·ligible, el qual per a Plató és el món real, perfecte i immutable, amb el qual podem arribar a la veritat i al coneixement.

El món sensible no es considera real,  ja que els objectes sensibles són copies de l’autèntica realitat, que es troba en el mon intel·ligible. La seva teoria de l’existència de dos mons, es troba en el llibre “La República”, explicada a través del Mite de la Caverna.

L'explicació del Mite és clara. Les ombres que els presoners creuen que són la realitat, en realitat són els objectes sensibles, els quals nosaltres creiem que formen part de món l'autèntic. Quan diem presoners ens referim a l’ésser humà, i el descobriment de la realitat a través de la llum solar és la realitat intel·ligible a al qual és difícil d’arribar-hi.  Finalment, el presoner que aconsegueix escapar és l'ànima del Filòsof, que pot descobrir el món de les Idees.

Les idees són l'essència dels objectes sensibles, allò que fa que un objecte sigui el que és. Per això el món sensible és la còpia de l'Intel·ligible, i per això es dona la relació de participació entre els dos mons. Les idees existeixen des de sempre i per sempre, és a dir, formen part d'un món immutable, això significa que les idees existeixen encara que no hi hagi objectes sensibles que hi participin.

Per tant, queda bastant clar que per Plató l'autèntica realitat és la realitat intel·ligible, la seva existència no està determinada pel món sensible.

     -  ACCEDIR AL CONEIXEMENT

Per accedir al coneixement podem aconseguir-ho mitjançant:

• La dialèctica: és el pensament que fa cadascú per arribar a les definicions dels conceptes, i s'aconsegueix mitjançant una conversa de preguntes i respostes, el diàleg.
• La reminiscència = Records.
• Amor (Eros): que simplement parla d'una actitud que s'ha de posseir, és a dir, voler conèixer l'amor mitjançant l'aprenentatge.

     -  LA TEORIA DEL CONEIXEMENT

L’epistemologia de Plató ha estat anomenada "dualisme epistemològic", ja que Plató va acceptar d’Heràctil i Parmènides que el coneixement està dividit en dos nivells principals: l’opinió (dóxa) i la saviesa, el vertader coneixement (epistéme).

• L'Opinió (doxa): el seu objectiu és arribar al coneixement de les coses del Món Sensible que estan en un procés de canvi continu. Per aconseguir-ho, s’utilitzen els sentits. I dins d’aquest nivell podem dir que hi ha dos subapartats:
• Imaginació (eikasia): on l'art imitatiu s’allunya de la veritat. On es copien els objectes del Món Sensible, és a dir, es una imitació de les aparences i no d’allò real. 
• Creença (pistis): és el coneixement dels objectes materials, sensibles i visibles.
• La Ciència (episteme): té com objectiu allò intel·ligible. S'utilitza la raó i la intel·ligència. Aquest segon nivell, igual què l’anterior, també es subdivideix en dos subapartats:
• Pensament (diànoia): on la pròpia ànima, partint de imitacions i de hipòtesis, dedueix conclusions que ja estan apartades del Món Sensible. Per exemple, quant un matemàtic a partir de representacions visibles (dibuix d’un triangle) inicia la recerca d'unes conclusions que només "poden veure's amb els ulls de la intel·ligència".
• Coneixement (noesi): té per objectiu el coneixement de les Idees. El procediment s'anomena: dialèctica. La raó no utilitza en aquest cas imatges de Món Sensible, es passa d'Idea a Idea. És un raonament estrictament abstracte.

Aquest dualisme epistemològic es correlaciona amb el dualisme ontològic proposat per Plató per tal d’explicar la realitat.

En el llibre V de la República, Plató dialoga sobre la realitat dels objectes. Correlaciona tres classes d’objectes, el que és, el que no és i el que està entre l’ésser i el no-res, amb tres graus de coneixement: el coneixement, la ignorància i l’opinió. Per a Plató l’objecte del coneixement (el que és) és real, mentre que el de la ignorància (el que no és) és irreal, i infereix que l’objecte de l’opinió serà el que està entre l’ésser i el no res . Plató acaba per establir la conclusió que els particulars no són plenament reals, i que només les idees ho són.

     -  JERARQUIA DE LES IDEES

 

LA MORT DE SÒCRATES

El pensament de Sòcrates va comportar moltes desconfiances entre els seus contemporanis, ja que els disgustava la postura que tenia Sòcrates davant l’Estat Atenenc i la religió establerta. Principalment anaven en contra de les creences que tenia de la metafísica, que plantejava una existència etèria sense l’existència creadora de totes les coses, i deixava de banda l’existència dels déus.

El 399 aC, va ser acusat de despreciar els déus i corrompre la moral de la joventut, allunyant-la dels principis de la democràcia.

Sòcrates va ser condemnat a mort, però només va votada per poca part del jurat. Però al dir el seu discurs de defensa, va replicar contra la sentència de mort del tribunal, proposant que simplement pagaria una petita multa, ja que el valor d’un home de ment filosòfica no li interessava a l’Estat. Amb això va fer enfadar al jurat, el qual va tornar a fer una votació, i aquest cop la sentencia va ser la mort per majoria absoluta. Els amics de Sòcrates van planejar una fugida de la presó, però ell va preferir acatar la llei.

Va ser enverinat per cicuta, un mètode empleat habitualment pels grecs, per executar les sentències de pena de mort. Va morir als 70 anys d’edat, de la seva mort sorgeixen les escoles socràtiques que van buscar la virtut  a través del coneixement de lo bo.

FILOSOFIA PRE-SOCRÀTICA

ORIGEN DE LA FILOSOFIA

L'origen de la filosofia ha estat una qüestió discutida al llarg de la història del pensament. En general els filòsofs grecs han considerat que la filosofia neix amb Tales de Milet (segle VII aC), però no hi havia una forma d’explicar com s'havia produït aquest sorgiment d'una nova forma de pensament. Sí semblava haver un comú acord al considerar la filosofia com la forma de pensament racional per excel·lència, és a dir, una forma de pensament que no recorre a l'acció d'elements sobrenaturals per explicar la realitat i que rebutja l'ús d'una lògica contradictòria.

És a partir de la polèmica que recolzen els filòsofs alexandrins durant el període hel·lenístic quan l'origen de la filosofia comença a convertir-se en un problema. I serà al llarg del segle XX quan es comencin a trobar respostes explicatives de l'aparició del fenomen filosòfic.

Hi ha dues hipòtesis principals sobre l'origen de la filosofia:

·         La hipòtesi de l'origen oriental.

Els defensors d'aquesta hipòtesi mantenen que els grecs haurien copiat la filosofia oriental, mitjançant viatges a Egipte i Babilònia on haurien adquirit els seus coneixements matemàtics i astronòmics; en definitiva, simplement haurien estat els transmissors del saber oriental que, en contacte amb la civilització grega hauria aconseguit un desenvolupament superior a l'aconseguit en els seus llocs d'origen.

La qüestió que es planteja, és la de determinar si aquesta astronomia i aquestes matemàtiques orientals eren o no eren filosofia. Els estudis sobre el tema semblen indicar-nos que no, que l'astronomia babilònica es basava en un art endevinatori; i que les matemàtiques egípcies no van superar mai l’estudi d’unes matemàtiques utilitzades pel saber pràctic (mesurar camps, recol·lectes...).

Tant els orientals com els grecs disposaven d'una mitologia i d'unes creences religioses similars. Un mite és un relat sobre els orígens, una narració, no una solució a un problema. Les característiques del pensament filosòfic es basaven en el suport de lo sobrenatural per explicar l’origen, i el recurs de la lògica ambivalent, la qual es basava en que la creació de l’origen sortia a partir d’un element o entitat, ja sigui un deu, un element natural. El rebuig d'aquestes característiques, serà propi de la filosofia. I tal rebuig no sembla produir-se en l'anomenada filosofia oriental.

·         La hipòtesi de l'origen grec.

Segons aquesta hipòtesi la filosofia seria una creació original del poble grec. Ens centrarem en les explicacions d'historiadors del segle XX, de les que destaquem

L'explicació de J. Burnet, és l'anomenada tesi del "miracle grec". Segons aquesta hipòtesi la filosofia hauria aparegut a Grècia d'una manera abrupta i radical com a fruit de la genialitat del poble grec. Però acaba sense explicar res ja que prescindeix dels elements històrics.

L'explicació de F. M. Cornford, defensa la tesi del desenvolupament del pensament filosòfic a partir del pensament mític i religiós. Segons aquesta hipòtesi la filosofia seria el resultat de l'evolució de les formes primitives del pensament mític de la Grècia del segle VII abans de Crist. Analitza també alguns dels conceptes que seran fonamentals posteriorment en la filosofia, [moira (destinació), diké, (justícia), physis , (naturalesa), etc.] les quals procedeixen directament del pensament mític-religiós grec.

L'explicació de JP Vernant, en la seva obra "Mite i pensament en la Grècia antiga", (1965), explica el pas del mite a la racionalitat i per què es va produir a Grècia en lloc de en una altra civilització de l'època. La inexistència d'una casta sacerdotal, la transmissió pública del saber, la llibertat individual i el desenvolupament de l'escriptura, van fer possible dubtar de les explicacions cosmològiques, que van ser substituïdes per un pensament que no comporti a la creença i la superstició dels pensaments mítics i religiosos.

TERME ARKHÉ

Tota la filosofia milèsia i, en general, tota la filosofia presocràtica és una investigació sobre el principi què correspon a tot, que és el fonament de tot, i que és, alhora, l'element que continuen sent les coses malgrat els canvis. En aquest sentit, aquest terme agrupa tots els significats ja que simultàniament és el principi, el mandat rector (ja que tot procedeix d'ell) i fonament que fa possible tota presència.

En sentit filosòfic aquest terme va ser usat per primera vegada per Anaximandre per referir-se a l'element inicial i constitutiu del que corresponen totes les coses, anomenant-lo ápeiron (lo indeterminat). A partir d’aquí, diferents filòsofs basen l’origen a partir d’elements naturals: Tales de Milet concep l’arkhé com l’aigua, Anaximenes pren l’aire com a element bàsic i Haràclit ho basa en el foc.

Més endavant, Plató utilitza aquest terme com a sinònim de causa de moviment i com a fonament de la demostració. I Pitàgores basa el principi de totes les coses en el número.

Aristòtil, en el seu estudi de la filosofia presocràtica és qui més ha contribuït a la definició d'aquest terme. Per a Aristòtil, els presocràtics concebien el concepte arkhé de manera material, com a element inicial d'on corresponen totes les coses. De fet, definia la filosofia com «coneixement dels primers principis (arkhé) i causes».

ANAXIMENES

Anaximenes de Milet (590 aC - 524 aC), fill de Euristrat, va ser un filòsof grec, deixeble i company  de Tales de Milet i d’Anaximandre.

També  fou membre de l’escola Milet, fundada en el segle VI aC a la ciutat jònica de Milet, a la costa egea d’Anatòlia. On el pensament principal els milesis deixava  de banda l’explicació dels fenòmens naturals a la voluntat d’uns déus antropomòrfics, i basaven el seu estudi en la natura i en l’observació de l’entorn que va dur a la creació d’un principi unificador (arkhé), produint així el pas del mite al logos.

     - PENSAMENT FILOSÒFIC

El seu pensament s’oposa als seus mestres (Tales de Milet i Anaximandre), ja que va afirmar que el principi material i l’origen de totes les coses (arkhé) era l’aire, una substància sensible, però que arriba a lo incorporeu.

Anaximenes ens ofereix un mecanisme que explica la generació de les coses a partir d’un altre element diferent a elles, mitjançant un doble procés:  el condensació i la rarefacció. Per la condensació de l’aire es formen els núvols, si aquests es condensen es forma l’aigua, d’aquesta en sorgeix el gel de la terra; i la condensació de la terra dona lloc a les pedres i els minerals. El procés invers es produeix gràcies a la rarefacció: de pedres i minerals obtenim la terra, de la terra l’aigua, després els núvols i per últim l’aire. La rarefacció de l’aire en produeix el foc. I a partir d’aquestes substàncies s’obtenen les altres coses.

     - ARKHÉ

Com he citat anteriorment, Anaximenes posa com a principi bàsic i originari l’aire. Això pot ser degut a que  les característiques essencials que Anaximenes atribuïa a l’aire eren: primer la infinitat i la invisibilitat de l’aire, que es confon amb el buit i que avarca tot el cosmos, doncs no té límits, ocupa una basta regió del món i penetra totes les coses. En segon lloc perquè es un principi actiu i en moviment (empeny vaixells, ones, arrasa pobles...). I en tercer lloc, compara l’aire còsmic amb el pneuma (alè), al que se’l considerava com un sinònim de l’anima que donava vida, en aquest sentit Anaximenes va considerar l’aire com l’alè del món.

     - COSMOLOGÍA

Anaximenes pensava que la terra era plana i poc profunda, i que estava sostinguda sobre l’aire, igual que tots els altres elements del cosmos (el sol, la lluna, els astres...). La idea per la qual l’aire sostenia la terra era que aquest era il·limitat, ja que ho aconseguia fer gràcies a la seva indefinida profunditat.

D’altra banda, els cossos celestes sorgirien del vapor procedent de la terra que es convertia en foc mitjançant la rarefacció. El moviment d’aquests, i del sol, és degut al vent (aire lleugerament condensat) i feien voltes al voltant de la Terra. A més, existeixen cossos sòlids e invisibles que serveixen per explicar els meteorits i els eclipses.

RELACIÓ AMB EL TEXT

La filosofia va sorgir en el moment en que es va passar del mite al logos; on es va deixar de banda el pensament arcaic i les explicacions mitològiques de les cosses, i es va començar a tindre una actitud crítica envers la vida, on es buscaven altres alternatives i raonaments besants en l’observació i el coneixement científic.

A partir d’aquest canvi, en el període cosmològic, on el principal interès era l’observació de la natura. Diverses escoles van començar a promoure i practicar aquesta nova forma de pensar, i això va dur a l’establiment d’un arkhé, el qual es basava en que l’origen de tot era algo indefinit (pneuma), i que més endavant es van establir diferents elements naturals concebuts com a principi originari de totes les coses.

Anaximedes, al ser membre de l’escola de Milet, va aprendre a observar la naturalesa i va establir un arkhé com a principi originari de tot (ápeiron), aquest era l’aire. Aconsegueix explicar aquest fenomen gràcies a la condensació i la rarefacció d’aquest, el qual creava i desfeia les demes coses.

En el text es cita, també, la paraula pneuma (anima-vida) comparant-la amb l’aire. En aquest sentit la pneuma estaria considerada com el principi vital de l’home, en definitiva, el principi vital del món exterior seria la pneuma, lo que implicaria que el vent-anima-aire seria sinònim de la vida i aquesta seria la causa de totes les coses.

No s’ha de oblidar que en aquella època el món es considerava com si fos un ésser viu; en aquest sentit, la menció de l’anima és molt important ja que es la primera  manifestació de l’ordre psicològic que sens a transmès en el camp de l’època presocràtica.

PÀGINES WEB

-          http://www.paginasobrefilosofia.com/html/bachi2/presocraticos/apuntes%20presocraticos/Milesios/anaximen.html

-          http://www.biografiasyvidas.com/biografia/a/anaximenes.htm

-          https://ca.wikipedia.org/wiki/Anax%C3%ADmenes_de_Milet

-          http://www.webdianoia.com/his_fil/origen.htm

-          http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/arkhe.htm

CONCEPTES PREVIS

ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA

L’antropologia filosòfica és l’estudi filosòfic de l’ésser humà elaborat al llarg dels segles,és a dir, la concepció de l’home física i psíquica, utilitzant les ensenyances de les ciències naturals.

Aquests trets distintius ens diferencien dels animals: - els coneixements, la llibertat, els judicis de valor, la comunicació interpersonal i la religió.

No es creen ni s’inventen els problemes de l’home, si no que, es troben, es reconeixen, s’assumeixen, s’examinen críticament i finalment es responen positivament les preguntes. Les quals són: -Què és l’home? –D’on venim? –Cap a on anem? – Què és la mort?

Les respostes de les quals només poden ser relatives, és a dir, subjectes a canvis, dona totes les preguntes fonamentals de l’existència humana però no tenen conclusió absoluta.

Els autors mes destacats són: Max Scheler, Helmulth Plesser i Arnold Gewen.

Helmuth Plesser: La vida s’expressa per ella mateixa, a través dels sentits humans, la vida proporciona el material necessari per experimentar.

FILOSOFIA POLITICA

La filosofia política és una branca de la filosofia que estudia racional irreflexivament els conceptes sobre el poder, l'organització política, les lleis,el estat, el govern, el bé comú, l'autoritat, els drets, la justícia, les formes de govern i la relació social entre els individus. Esta molt vinculada a l'ètica política, relació que va crear confusió a Xina o Aristòtil a Grècia,amb la seva ètica del perfeccionisme.

S'acostuma a considerar part integrant de l'ètica aplicada.

A l'antiguitat clàssica incloïa tot allò que no era ontologia o filosofia sobre la natura i el món físic i es basava a definir el paper de l'individu a la societat, així com la forma idònia de govern. A l'Edat Mitjana les qüestions tractades es van ampliar per incloure la relació entre política i religió,mentre que a partir de l'Edat Moderna les tesis del contacte social van centrar el debat polític. Modernes són també les principals escoles polítiques, amb un rerefons filosòfic evident, que van desembocar en la ideologia política contemporània, unida a l'anàlisi econòmica.

EPISTEMOLOGIA O TEORIA DEL CONEIXEMENT

Disciplina filosòfica que s'ocupa del coneixement, de les seves limitacions, el procés del coneixement humà i els problemes que en ell es plantegen. Intenta respondre: Què és el coneixement? Com l'adquirim? Què sap la gent?

Anys enrere, la teoria del coneixement i l'epistemologia eren sinònims, però amb el temps, l'epistemologia es reserva al coneixement científic.

Plató va ser un filòsof que va parlar sobre la teoria del coneixement, i va dividir el coneixement en dos graus: l'opinió, amb la imaginació i la creença,i la ciència, amb el pensament i el coneixement.

METAFÍSICA

És la branca de la filosofia que investiga els principis de la realitat a un nivell d'abstracció que transcendeix el de qualsevol altra disciplina. Investiga els fonaments, les estructures més generals, el sentit i la finalitat de tota realitat i tot ésser.

Descartes té com a objectiu demostrar que Déu existeix mitjançant raonaments lògics.

ÈTICA

Disciplina que estudia la conducta humana des de la valoració i les conseqüències de les pròpies accions, que és relaciona amb la recrea d'un objectiu individual de la vida com la felicita o la perfecció.

Aristòtil:És en primer lloc una ètica de la felicitat, però sense oblidar la ètica de la virtut ja que és el motor que falta per obtenir la felicitat.