RESUM: MEDITACIÓ 5a i 6a - DESCARTES

RESUM MEDITACIÓ 5a

En la meditació 5a, Descartes demostra l’existència de Déu demostrant l’essència de les coses materials mitjançant raonaments matemàtics. Diu que nosaltres percebem l’essència dels objectes, ja que, tot hi no haver vist un element material, ens e podem imaginar i tindre una idea clara i figurativa dins la nostra ment. Aquesta idea, dona passa a la idea e l’essència de Déu, la fe, perquè es una idea clara i única que posseïm de manera innata.

RESUM MEDITACIÓ 6a

En aquesta última meditació Descartes defineix el dualisme cartesià. El filòsof separa l’ésser humà en cos i ànima. Però primer de tot es pregunta com podem saber que el cos i l’ànima són dues substàncies diferents? Respon aquesta pregunta afirmant que l’ànima és indivisible i única, mentre que el cos es un element mecànic i divisible, incapaç de viure sense el primer. Amb aquesta teoria, apreciem que l’ànima i el cos son dos substàncies diferents unides per a crear l’ésser humà.

L’home es la unió de la “res cogitans” (cos), encarregada d’aconseguir percepcions i sentiments i de concebre els instints primaris a través de la raó (beure, alimentar-se...) i la “res extensa” (ànima) encarregada de raonar, imaginar reflexionar... No obstant aquesta separació, afirma que l’ànima necessita el cos per aconseguir transmetre les accions i emocions interiors, i per interactua amb el món exterior.

En definitiva, segons Descartes, l’ànima es l’encarregada de reflexiona i pensar, i el cos es l’encarregat d’unir l’ànima amb el món exterior i material.

FRAGMENT DE DESCARTES

1. Escollir fragment (situar i transcriure)

Tanmateix, tot i que per concebre bé aquesta veritat ha estat necessari aplicar-li amb diligència el meu esperit, ara no només tinc la convicció que és la cosa que em sembla més certa de totes, sinó que, a més, m’adono que la certesa de tota la resta de coses depèn d’aquesta veritat d’una manera tan absoluta que sense aquesta coneixença no em seria possible conèixer perfectament res.

I és que, tot i que posseir una naturalesa tal que, tan bon punt com prenc alguna cosa clarament i distintament, en sento naturalment inclinat a creure-la vertadera, tanmateix, com que també aquesta naturalesa em du a no tenir sempre l’esperit centrat en el mateix assumpte, i sovint recordo haver jutjat una cosa com a verdadera sense haver tingut en compte les raons que m’havien obligat a considerar-la com a tal, pot passar que se’m facin avinents altres raons que em poden fer canviar d’opinió, sempre que deixi de banda que hi ha un Déu. Mai no obtindria així un coneixement cert i vertader, sinó només opinions vagues i inconstants.

(pàg. 146 - 147)

2. Idees principals i estructura

La idea principal del fragment es que Descartes afirma l’existència de Déu amb la qual podem conèixer vertaderament les coses, ja que aquest no ens enganya i ens ensenya la veritat.

1a part: De la creença de que Déu existeix depenen totes les veritats, perquè aquestes no es podrien aconseguir sense l’existència d’un ésser perfecte capaç d’ensenyar-nos la veritat i el coneixement.

2a part: Deixant de banda a Déu, moltes coses que hem cregut verdaderes finalment no ho eren, per això no podríem aconseguir la certesa perquè cauríem en errors, incògnites i dubtes.

3a part: En el cas que Déu no existís, solament obtindríem un es opinions que no podríem considerar-les verdaderes perquè sempre tindríem algun dubte o error.

3. Conceptes bàsics i definició

Jutjar: El dubte metòdic serveixen com a punt de partida per buscar noves respostes i arribar a la realitat. Descartes dubta de totes els dades sensorials perquè no són fiables i en un passat ja ens havien enganyat; també dubta de la raó, ja que tot hi tindre-la em comés errors; els somnis també estan sota dubte perquè ens fan creure coses irreals i percebre-les com si realment existissin; i per acabar, creu que un geni maligne ens enganya i confon la nostra consciència fent-nos creure coses falses.

Existència de Déu: tot hi ser imperfectes, posseïm una idea innata de perfecció i infinitat, la idea de Déu o Substància Infinita. Aquesta idea no pot haver sorgit de nosaltres mateixos ja que, com he dit, som imperfectes, per aquest ha estat un ésser superior a nosaltres el que ens ha dotat d’aquesta idea, i per tant, podem afirmar que Déu existeix. A partir d’aquest moment, la idea de Déu servirà per arribar al coneixement, ja que, Déu no pot deixar que el jo pensant, és a dir, la primera veritat, ens enganyi.

4. Relació amb l’autor i la seva teoria

Arran dels dubtes i incògnites de la filosofia de la seva època, Descartes va crear un mètode de pensament, per aconseguir arribar a la veritat. Aquest consistia en seguir quatre passos diferents:

-          Evidència: No admetre res com a verdader tret que sigui clar i evident als nostres ulls

-          Anàlisi: Descompondre l’objecte d’estudi en parts per tal d’aconseguir evidències i claredats.

-          Síntesi: utilitzant la deducció, s’ha de re-composar l’objecte i obtenir coneixements més complexos.

-          Enumeració i comprovació: analitzar tots els passos següents, aplicant regles i evitant errors.

Un cop va tindre un mètode per aconseguir la veritat, el filòsof va aplicar el dubte metòdic sobre tots els coneixements que creia saber o concebia com a vertaders. Amb això pretenia buscar noves respostes per arribar a la realitat i a la certesa. En general, comença a dubtar de tot, però això és degut a les raons següents:

• La incertesa de les dades sensorials: els sentits, al haver-nos enganyat anteriorment, no són fiables.
• Els errors de raonament: Tot hi haver utilitzat la raó, hem comés errors.
• La dificultat de distingir vigília de somni: es difícil saber si el que pensem es real o un somni.
• La hipòtesi del geni maligne: Descartes creu que un geni maligne ens enganya constantment mitjançant poders sobrenaturals i confon la nostra consciència fent-nos creure coses que no són reals.

Però a partir de dubtar i no acceptar com a vertader res, va arribar a la primera evidència: que existeix un ésser pensant diferent al cos, ja que aquest continua sota dubte, indeterminat per la realitat exterior sinó que es l’acció de penar la que produeix la realitat. Aquesta és la primera veritat clara, evident i inqüestionable, sobre la que es fonamenta tota la filosofia de Descartes: qui dubta pensa, per tant, existeix.

A partir de l’existència dels subjecte pensant, Descartes arriba al coneixement de que existeixen dues substàncies més, també evidents i indiscutibles: la substància infinita i la substància extensa.

En definitiva, Descartes afirma que existeixen tres substàncies evidents i clares, que no es poden posar en dubte:

-          La substància pensant: Substància imperfecta dotada de raó en la que es poden trobar diferents idees:

§  Adventícies: Idees que poden ser errònies i procedeixen del món exterior (idea de taula).

§  Factícies: Il·lusions creades per la ment a partir de la imaginació (idea d’un unicorn).

§  Innates: Són pròpies de la raó i es troben en el pensament, s’imposen per si mateixes i no accepten modificacions (idea de perfecció, d’infinit...).

-          La substància Infinita: Tot i que el jo pensant és imperfecte, posseeix la idea de perfecció i infinitat. Aquesta és una idea innata, que forma part de la natura de la raó, ja que si som imperfectes aquesta idea no pot haver sorgit de nosaltres, per tant és evident que a més del jo pensant, existeix una altra realitat: una substancia pensant, Déu.

-          Substància extensa o material: existeix un món extern i corpori, una substància imperfecta i diferent a les idees. En ell, es troben les qualitats primàries (mesurable) i secundàries(atributs que es troben difusament en el pensament com el color, l’olor, el so...).

Amb la creença de l’existència de Déu, aconseguim la garantia de que aquest món existeix, a partir del raonament següent: si Déu es veraç no pot permetre que visquem enganyats tenint idees sobre l’existència d’un món extens que es fals, per tant, aquest món existeix i pot ser conegut.

Així doncs, aquest món és una substància distinta, en la que els cossos es troben situats en un espai i ocupen una porció determinada.

Un cop tenim consciència de les tres substàncies podem analitzar l’ésser humà, el qual està format per una substància pensant (ànima) i per una substància extensa (cos). En definitiva, estem parlant del dualisme cartesià, el qual afirma que aquests dos element estan units a través de la glàndula pineal situada a la base del cervell, que permet connectar-los. Descartes concep el cos com un mecanisme que genera moviment a partir dels estímuls externs (percepcions i sentiments). No obstant això, també defensa la llibertat humana, en que, tot i que el cos estigui governat per lleis mecàniques, l’ànima pot modificar el seu comportament a través d’accions i hàbits.

Finalment, arriba a la conclusió que l’ànima no està sotmesa a aquestes lleis mecàniques i deterministes que regeixen el cos perquè la llibertat li ha permès dubtar de tot.

Però tots els éssers humans viuen en una societat la qual té unes lleis i normes que no es poden sobrepassar (moral cartesiana). Per aquest motiu i per adaptar-se a ella, estableix una guia de conducta amb la que pot continuar dubtant de tot i trobar la veritat:

-          S’han d’obeir les lleis i els costums del país.

-          Seguir les opinions més moderades, i evitar els excessos.

-          Ser decidit en l’acció, un cop triada l’alternativa.

-          Adaptar-se a la realitat i no pretendre que la realitat s’adapti als propis desitjos.

-          Dedicar la nostra vida al cultiu de la saó per avançar en el coneixement de la realitat

Gràcies a aquestes normes, és capaç de regular els desitjos, les passions i els instints baixos a partir de la raó, però sense deixar de banda la recerca de la veritat.