TEXT LOCKE – TEORIA DEL CONEIXEMENT

a)      Quin és el tema del text? Com s’articula el discurs (estructura)? A quines conclusions arriba?

Tothom sap que els éssers humans en tenim, però com les aconseguim? Aquest és el tema general del text, l’explicació de les dos fonts amb les quals obtenim les idees.

El text s’articula en quatre parts:

-          Primer paràgraf: Afirma que tant ell com tots els homes sabem que tenim diverses idees les quals expressem a través de paraules, objectes, sentiments...

-          En vista d’això ... idea de cap mena: Locke assegura que inicialment no tenim cap idea, la nostra ment està buida de coneixement o de pensaments.

-          Com arriba a ... seus coneixements?: Seguidament es pregunta com em aconseguit passar d’una ment buida a plena d’idees, d’on surten el coneixement i els raonaments.

-          A això hi responc ... o que podem tenir: Per acabar, conclou que l’experiència es l’únic mitjà amb el que podem obtenir les idees, ja sigui a través de l’observació del món exterior i dels objectes sensibles, com a través de les reflexions internes que fem dins la nostra ment.

La conclusió final a la que Locke arriba es que tenim dos mitjans per aconseguir idees, un es l’observació i l’anàlisi del món exterior i material on es troben els objectes sensibles; i l’altre mitjà són tots els processos mentals de reflexió, de pensament i d’enteniment que produïm dins la nostra ment. E definitiva, l’experiència es l’encarregada d’aportar-nos idees.

b)     Explica el significat de l’expressió l’anima és una taula rasa, en relació amb la teoria del coneixement de Locke.

Locke és un filòsof empirista, que nega l’existència d’idees innates, afirmant que arribem al món amb la ment buida, sense idees ni coneixement; i que gràcies a l’experiència som capaços d’obtenir coneixement, el criteri de la veritat i idees.

c)      De què tenim experiència segons Locke? Quins “fruits” en podem treure?

Segons Locke tenim dos mitjans per tenir experiència:

-          A través de les percepcions del món exterior i de les sensacions que captem de la realitat.

-          A través de les percepcions internes i de la reflexió, on un mateix reflexiona i obté dubtes, record i criteris vertaders.

Gracies a les percepcions de l’exterior elaborem Idees Simples, dividides en primàries pertanyents a objectes i invariables, com el pes, el moviment...; i secundàries que depenen dels nostres sentits, com el color, el tacte...

A partir d’aquestes idees simples, com capaços d’associar-les i crear Idees Complexes amb les que reconeixem objectes i fets; obtenint així tres idees generals diferents:

-          De substància: la unió de diverses qualitats que l’experiència ens dona agrupades, però que no serveixen com un suport a la realitat, com les característiques d’una poma.

-          De mode:  com es presenta un objecte, és a dir, el lloc que ocupa i la relació que té aquest amb els altres objectes, com la distància o la superfície.

-          De relació:  ordenació de diversos fets que ens ajuden a entendre el món, com la vida i la mort.

d)     Si segons l’opinió de Locke no hi ha idees innates, d’on procedeix o com es construeix la idea de Déu (substància infinita), que segons Descartes, és innata?

Segon Locke Déu si que existeix. Ho justifica amb el fe que es ell el que fa possible l’existència d’un univers. Així que afirma que tant el món extern, com les idees i els éssers humans existeixen perquè hi ha un ser superior, Déu, que ha creat i donat ordre a l’univers.

e)      Si totes les idees procedeixen de l’experiència, quina seguretat tenim que són veritat? (relaciona la resposta amb la teoria de l’autor)

La filosofia de Locke es basa en l’empirisme, que basa l’origen de les idees i el coneixement a partir de l’experiència.

Aquesta experiència es basa en la percepció del món extern captant qualitats sensibles i en l percepció interna que fem nosaltres mateixos, en la que mitjançant reflexions arribem a dubtes, records i coneixement.

A partir d’aquests dos passos s’elaboren IDEES SIMPLES, obtingudes de la percepció exterior, que pertanyen a l’objecte (primàries) o que depenen dels nostres sentits (secundàries).

 Seguidament, gràcies a la percepció interna, s’uneixen diverses idees simples produint IDEES COMPLEXES, les quals ens permeten conèixer objectes, fets i ordenar el món.

Hi ha tres tipus d’idees complexes:

-          Les de substància, que tot i no aparèixer en la percepció suposem que existeixen i serveixen com a suport de la realitat sensible, mitjançant l’agrupació de diferents qualitats obtingudes de l’experiència.

-          Les de mode, que es refereixen a com es presenta l’objecte, el lloc que ocupa i la seva relació amb altres objectes.

-          Les de relació, que ens ajuden a ordenar i entendre el món a partir de l’ordenació de fets.

No obstant tota la seva teoria, aquestes idees complexes solament existeixen en la consciència individuals que cadascú. Així doncs l’objecte que creiem conèixer no es l’objecte en si, sinó que és la idea que em creat d’ell.

En definitiva, l’experiència es el límit del nostre coneixement, serà la ciència l’encarregada d’estudiar i descobrir la veritat.

RESUM: MEDITACIÓ 5a i 6a - DESCARTES

RESUM MEDITACIÓ 5a

En la meditació 5a, Descartes demostra l’existència de Déu demostrant l’essència de les coses materials mitjançant raonaments matemàtics. Diu que nosaltres percebem l’essència dels objectes, ja que, tot hi no haver vist un element material, ens e podem imaginar i tindre una idea clara i figurativa dins la nostra ment. Aquesta idea, dona passa a la idea e l’essència de Déu, la fe, perquè es una idea clara i única que posseïm de manera innata.

RESUM MEDITACIÓ 6a

En aquesta última meditació Descartes defineix el dualisme cartesià. El filòsof separa l’ésser humà en cos i ànima. Però primer de tot es pregunta com podem saber que el cos i l’ànima són dues substàncies diferents? Respon aquesta pregunta afirmant que l’ànima és indivisible i única, mentre que el cos es un element mecànic i divisible, incapaç de viure sense el primer. Amb aquesta teoria, apreciem que l’ànima i el cos son dos substàncies diferents unides per a crear l’ésser humà.

L’home es la unió de la “res cogitans” (cos), encarregada d’aconseguir percepcions i sentiments i de concebre els instints primaris a través de la raó (beure, alimentar-se...) i la “res extensa” (ànima) encarregada de raonar, imaginar reflexionar... No obstant aquesta separació, afirma que l’ànima necessita el cos per aconseguir transmetre les accions i emocions interiors, i per interactua amb el món exterior.

En definitiva, segons Descartes, l’ànima es l’encarregada de reflexiona i pensar, i el cos es l’encarregat d’unir l’ànima amb el món exterior i material.

FRAGMENT DE DESCARTES

1. Escollir fragment (situar i transcriure)

Tanmateix, tot i que per concebre bé aquesta veritat ha estat necessari aplicar-li amb diligència el meu esperit, ara no només tinc la convicció que és la cosa que em sembla més certa de totes, sinó que, a més, m’adono que la certesa de tota la resta de coses depèn d’aquesta veritat d’una manera tan absoluta que sense aquesta coneixença no em seria possible conèixer perfectament res.

I és que, tot i que posseir una naturalesa tal que, tan bon punt com prenc alguna cosa clarament i distintament, en sento naturalment inclinat a creure-la vertadera, tanmateix, com que també aquesta naturalesa em du a no tenir sempre l’esperit centrat en el mateix assumpte, i sovint recordo haver jutjat una cosa com a verdadera sense haver tingut en compte les raons que m’havien obligat a considerar-la com a tal, pot passar que se’m facin avinents altres raons que em poden fer canviar d’opinió, sempre que deixi de banda que hi ha un Déu. Mai no obtindria així un coneixement cert i vertader, sinó només opinions vagues i inconstants.

(pàg. 146 - 147)

2. Idees principals i estructura

La idea principal del fragment es que Descartes afirma l’existència de Déu amb la qual podem conèixer vertaderament les coses, ja que aquest no ens enganya i ens ensenya la veritat.

1a part: De la creença de que Déu existeix depenen totes les veritats, perquè aquestes no es podrien aconseguir sense l’existència d’un ésser perfecte capaç d’ensenyar-nos la veritat i el coneixement.

2a part: Deixant de banda a Déu, moltes coses que hem cregut verdaderes finalment no ho eren, per això no podríem aconseguir la certesa perquè cauríem en errors, incògnites i dubtes.

3a part: En el cas que Déu no existís, solament obtindríem un es opinions que no podríem considerar-les verdaderes perquè sempre tindríem algun dubte o error.

3. Conceptes bàsics i definició

Jutjar: El dubte metòdic serveixen com a punt de partida per buscar noves respostes i arribar a la realitat. Descartes dubta de totes els dades sensorials perquè no són fiables i en un passat ja ens havien enganyat; també dubta de la raó, ja que tot hi tindre-la em comés errors; els somnis també estan sota dubte perquè ens fan creure coses irreals i percebre-les com si realment existissin; i per acabar, creu que un geni maligne ens enganya i confon la nostra consciència fent-nos creure coses falses.

Existència de Déu: tot hi ser imperfectes, posseïm una idea innata de perfecció i infinitat, la idea de Déu o Substància Infinita. Aquesta idea no pot haver sorgit de nosaltres mateixos ja que, com he dit, som imperfectes, per aquest ha estat un ésser superior a nosaltres el que ens ha dotat d’aquesta idea, i per tant, podem afirmar que Déu existeix. A partir d’aquest moment, la idea de Déu servirà per arribar al coneixement, ja que, Déu no pot deixar que el jo pensant, és a dir, la primera veritat, ens enganyi.

4. Relació amb l’autor i la seva teoria

Arran dels dubtes i incògnites de la filosofia de la seva època, Descartes va crear un mètode de pensament, per aconseguir arribar a la veritat. Aquest consistia en seguir quatre passos diferents:

-          Evidència: No admetre res com a verdader tret que sigui clar i evident als nostres ulls

-          Anàlisi: Descompondre l’objecte d’estudi en parts per tal d’aconseguir evidències i claredats.

-          Síntesi: utilitzant la deducció, s’ha de re-composar l’objecte i obtenir coneixements més complexos.

-          Enumeració i comprovació: analitzar tots els passos següents, aplicant regles i evitant errors.

Un cop va tindre un mètode per aconseguir la veritat, el filòsof va aplicar el dubte metòdic sobre tots els coneixements que creia saber o concebia com a vertaders. Amb això pretenia buscar noves respostes per arribar a la realitat i a la certesa. En general, comença a dubtar de tot, però això és degut a les raons següents:

• La incertesa de les dades sensorials: els sentits, al haver-nos enganyat anteriorment, no són fiables.
• Els errors de raonament: Tot hi haver utilitzat la raó, hem comés errors.
• La dificultat de distingir vigília de somni: es difícil saber si el que pensem es real o un somni.
• La hipòtesi del geni maligne: Descartes creu que un geni maligne ens enganya constantment mitjançant poders sobrenaturals i confon la nostra consciència fent-nos creure coses que no són reals.

Però a partir de dubtar i no acceptar com a vertader res, va arribar a la primera evidència: que existeix un ésser pensant diferent al cos, ja que aquest continua sota dubte, indeterminat per la realitat exterior sinó que es l’acció de penar la que produeix la realitat. Aquesta és la primera veritat clara, evident i inqüestionable, sobre la que es fonamenta tota la filosofia de Descartes: qui dubta pensa, per tant, existeix.

A partir de l’existència dels subjecte pensant, Descartes arriba al coneixement de que existeixen dues substàncies més, també evidents i indiscutibles: la substància infinita i la substància extensa.

En definitiva, Descartes afirma que existeixen tres substàncies evidents i clares, que no es poden posar en dubte:

-          La substància pensant: Substància imperfecta dotada de raó en la que es poden trobar diferents idees:

§  Adventícies: Idees que poden ser errònies i procedeixen del món exterior (idea de taula).

§  Factícies: Il·lusions creades per la ment a partir de la imaginació (idea d’un unicorn).

§  Innates: Són pròpies de la raó i es troben en el pensament, s’imposen per si mateixes i no accepten modificacions (idea de perfecció, d’infinit...).

-          La substància Infinita: Tot i que el jo pensant és imperfecte, posseeix la idea de perfecció i infinitat. Aquesta és una idea innata, que forma part de la natura de la raó, ja que si som imperfectes aquesta idea no pot haver sorgit de nosaltres, per tant és evident que a més del jo pensant, existeix una altra realitat: una substancia pensant, Déu.

-          Substància extensa o material: existeix un món extern i corpori, una substància imperfecta i diferent a les idees. En ell, es troben les qualitats primàries (mesurable) i secundàries(atributs que es troben difusament en el pensament com el color, l’olor, el so...).

Amb la creença de l’existència de Déu, aconseguim la garantia de que aquest món existeix, a partir del raonament següent: si Déu es veraç no pot permetre que visquem enganyats tenint idees sobre l’existència d’un món extens que es fals, per tant, aquest món existeix i pot ser conegut.

Així doncs, aquest món és una substància distinta, en la que els cossos es troben situats en un espai i ocupen una porció determinada.

Un cop tenim consciència de les tres substàncies podem analitzar l’ésser humà, el qual està format per una substància pensant (ànima) i per una substància extensa (cos). En definitiva, estem parlant del dualisme cartesià, el qual afirma que aquests dos element estan units a través de la glàndula pineal situada a la base del cervell, que permet connectar-los. Descartes concep el cos com un mecanisme que genera moviment a partir dels estímuls externs (percepcions i sentiments). No obstant això, també defensa la llibertat humana, en que, tot i que el cos estigui governat per lleis mecàniques, l’ànima pot modificar el seu comportament a través d’accions i hàbits.

Finalment, arriba a la conclusió que l’ànima no està sotmesa a aquestes lleis mecàniques i deterministes que regeixen el cos perquè la llibertat li ha permès dubtar de tot.

Però tots els éssers humans viuen en una societat la qual té unes lleis i normes que no es poden sobrepassar (moral cartesiana). Per aquest motiu i per adaptar-se a ella, estableix una guia de conducta amb la que pot continuar dubtant de tot i trobar la veritat:

-          S’han d’obeir les lleis i els costums del país.

-          Seguir les opinions més moderades, i evitar els excessos.

-          Ser decidit en l’acció, un cop triada l’alternativa.

-          Adaptar-se a la realitat i no pretendre que la realitat s’adapti als propis desitjos.

-          Dedicar la nostra vida al cultiu de la saó per avançar en el coneixement de la realitat

Gràcies a aquestes normes, és capaç de regular els desitjos, les passions i els instints baixos a partir de la raó, però sense deixar de banda la recerca de la veritat.

LLIBERTAT I MECANICISME

a) En grup decidiu les idees principals del text i numereu-les. Per fer-ho, feu una lectura col·lectiva: un llegeix i els altres escolten, després de cada paràgraf discutiu què diu el paràgraf i apunta la idea essencial. Un cop llegeix tot el text, reviseu una a una totes les idees apuntades, redacteu-les correctament i decidiu quines s’han de quedar i quines no.

1r paràgraf: Enfrontament entre la llibertat i el determinisme.

2n paràgraf: Dualisme antropològic. El cos està determinat per unes lleis mecàniques

3r paràgraf: L’ànima és una substància lliure, desvinculada del cos.

4t paràgraf: El mecanicisme concep l’ésser humà com una ànima.

5é paràgraf: Tenim la capacitat de dominar la natura i la matèria mecàniques perquè els humans som lliures.

b) Quins són els conceptes més importants del text. Un parell de membres del grup repassen el text i subratllen els conceptes claus del mateix. Després passen el text subratllat als altres dos membres que donen la seva opinió, buscant un acord entre 4 conceptes bàsics del text. Redacteu després les definicions dels 4 conceptes entre els quatre, partint de les idees de descartes.

- Determinisme: Defineix el cos com una màquina, que està dominat per lleis físiques i mecàniques.

- Dualisme antropològic: Afirma que l’ésser humà està format per dues substàncies diferents i separades: el cos i l’ànima.

- Cos: substància extensa, governada per unes lleis mecàniques.

- Ànima: Substància pensant i lliure de les lleis que regeixen el cos.

- Mecanicisme: Concepció de l’esser humà com una màquina.

c) Finalment, establiu un debat sobre el determinisme i la llibertat (lliure albir). Per fer-ho, busqueu el significat d’una cosa i l’altra. Quan tingueu clar què signifiquen, debateu si creieu en el determinisme o bé en el lliure albir que regeix l’univers i, per tant, les nostres vides. Apunteu els arguments principals que es vagin dient tant a favor o en contra d’una idea o de l’altra

- Determinisme: Afirma que l’univers està sotmès a unes lleis causals, que també determinen les accions humanes fent-les previsibles i predictives.

- Lliure Albir: Capacitat humana d’actuar segons la pròpia decisió.

1. Pot ser que hi hagi un destí marcat per a tots, que determini tot el que fem i pensem.

2. No hi ha una cosa superior ni cap mecanisme que mani en els nostres pensament, però si que estem determinats a pensar.

3. Els éssers humans estem determinats per certs factors com al empassar, pestanyejar, la mort... però també som lliures d’escollir segons els nostres interessos i gustos.

4. L’ànima s’adapta a les lleis mecàniques que dominen el cos, com quan estàs malalt l’humor empitjora... Però aquestes lleis no s’adapten a l’ànima, sinó que la condicionen.

5. El cos es el mitjà pel qual s’expressen totes les coses interiors que no som lliures d’escollir, com les ganes de plorar en moments determinats, la por en certs moments, quan estàs trists plores...

6. Pensar és lliure, ja que cadascú te idees diferents i úniques.

En definitiva, hem arribat a la conclusió que els éssers humans estem determinats per diverses accions i factors que se’ns presenten de forma natural i innata. Però a mesura anem creixent, els nostres pensaments van augmentant i anem creant idees i opinions pròpies que fan que cadascú sigui únic.

ANTROPOLOGIA DE DESCARTES

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

La idea principal del text és defensar el dualisme antropològic, diferenciant la ment del cos. Aquestes dues parts tot i conviure juntes, es diferencien en què la ment és immaterial, única i indivisible; mentre que el cos és material, mortal i divisible.
La relació que els hi dóna és que en concebre la ment, ho fem de manera única i indivisible, sense tindre una idea material d’ella; aquesta no pot estar unida al cos, ja que per molt que faltes alguna part al cos, la ment continuaria completa.

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o les expressions següents:

a) ment: Substància pensant amb la qual obtenim la raó i tenim pensaments i les idees.

b) coses materials o extenses: Substàncies que ocupen un lloc corpori en l’espai.

3. Expliqueu i justifiqueu per què afirma René Descartes en el text: “I això bastaria per a ensenyar-me que la ment és del tot diferents del cos, si no ho sabés ja d’abans.” (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text).

Al afirmar que ja sabia que la ment i el cos són diferents amb anterioritat, s’està referint en el moment en què va començar a dubtar de tot el que coneixia i creia. En aquell moment, va descobrir que en el moment que dubtava de tot no podia negar que estava dubtant, per tant estava pensant. En definitiva, va descobrir la primera veritat, que en el moment que pensem, existim. Gràcies a aquesta, Descartes va aconseguir desvincular el pensament amb la resta de les coses, diferenciant des del principi la substància pensant de la substància material; i per tant, diferenciant la ment i del cos.

4. Compareu la concepció de l’ésser humà de Descartes amb una altra concepció de l’ésser humà que es pugui trobar en la història de la filosofia occidental).

L’antropologia de Descartes es pot comparar amb l’antropologia de Plató, ja que aquestes dues tenen característiques semblants.

Plató assegura l’existència de dos mons, el món de les Idees on es troba l’ànima que posseeix la raó, i el món Sensible on hi ha el cos. L’ànima posseeix una naturalesa tripartida que al no estar equilibrada va a parar al món Sensible, on es queda atrapada dins d’un cos en què perd tots els coneixements i la raó. Solament és el moment de morir o mitjançant la reminiscència o la dialèctica és quan pot tornar a aconseguir la veritat.

D’altra bada, Descartes diferència tres substàncies, la substància infinita que és Déu; la substància pensant que és l’ànima i la ment capaç de pensar, dubtar i descobrir coses noves; i la substància externa que és tot allò que ocupa un espai, com el cos. Assegura que tots els éssers humans estem formats per un cos i una ànima que es relacionen a partir d’una glàndula, anomenada pineal. El cos solament es mou guiat per la seva naturalesa, és a dir, mecànicament. La glàndula pineal és l’encarregada de fer que l’ànima alliberi a cos de la seva mecànica, mitjançant accions i hàbits.

En conclusió, les dues teories tenen certes característiques semblants i certes diferents.

La primera diferència és la concepció del món entre els dos autors, Plató afirma que solament hi ha dos mons: el món sensible i el de les Idees; i Descartes assegura que no hi ha mons, sinó tres substàncies diferents. Una altra diferència és que Plató considera que l’ànima atrapada en el cos és ignorant, i que solament en el moment en què s’alliberi del cos, és a dir, es mori, o mitjançant la reminiscència o la dialèctica serà capaç d'aconseguir la veritat; mentre que Descartes relaciona el cos i l'ànima mitjnaçant la glàndula pineal amb la que l'ànima pot ser lliure dins del cos i dominar-lo, i que tot i això sí que es pot assolir coneixement i evidències. També es pot diferenciar en el fet que Plató considera que el món Sensible és ignorant i incert i que no es pot assolir coneixment d'ell, però Descartes diu que tot i que hi pode haver errors també es pot assolir coenixment i cot ser conegut. L'última diferència entre ambdues és que mentre que Plátó creu que hi ha solament dos mons, en els que en un pot aconseguir el coneixement i en l'altre vius en la ignorància, Descartes identifica tres substàncies amb les que es pot descobrir la veritat.

D’altra banda, els dos filòsofs tenen una concepció dualista de l’ésser humà, ja que afirmen que estan formats per un cos material i una ànima. També comparteixen la idea que un cop el cos es mori, l'ànima és devincular d'ell i anirà a un altre lloc, en el cas de Plató al món de les Idees, i segons Descartes al cel.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: “Una persona és idèntica al seu cos”. Raoneu d’una manera raonada.

Crec que l’aparença dels cossos no reflecteix l’interior i l’ànima de les persones. Hi ha moltes persones que tot i tindre impossibilitats físiques aocnsegueixen superar les seves limitacions. Segons aquesta teoria una persona amb certa impossibilitat física no podria aconseguri el que vol, ja que aquesta el limitaria, però encara que físicament no pugui relaitzar una determinada cció no vol dir que la seva ment no ho anheli i que s'hagi oblidat de les emocions que aquella li provoquen.

Hipotèticament, imaginem-nos que una persona perd una cama en un accident de cotxe, i a aquesta li encanta córrer, si acceptem que el cos reflecteix l’interior de la persona significaria que aquesta mai més podria córrer i que la seva ànima no tindria les ànsies de fer-ho perquè si el cos no pot córrer vol dir que la ment no sap que çes córrer, s'ha oblidat. Però avui en dia hi ha molt mitjanç que permeten córrer solament tenint una cama i utlitzant pròtesis, perquè tot i els impediments fñisics, la ment sempre tindrpa la capacitat de pensar que ho pots aconseguir tot i intentarà ser feliç tot i que el cos estigui incomplet.

Un clar exemple real, que ajuda a negar aquesta afirmació és Stephen Hawking, que tot i la seva malaltia (esclerosis lateral amiotròfia), és una de les persones més intel·ligents del món i responsable de les teories dels forats negres i la mecànica quàntica. Aquest home demostra que l’aparença que tens o les impossibilitats físiques, interiorment pots ser completament diferent i capaç de fer les coses igual o millor que una persona sense aquestes impossibilitats.

Realment, aquesta afirmació es podria concebre com a superficial i materialista, ja que basa l’aparença física en la persona interior, cosa que és totalment errònia. Perquè el físic és solament un dels molts elements que posseeixen les persones, un mitjà per expressar-se verbalment però que amb el pas dels anys s’ha anat convertint un dels principals aspectes definidors de les persones, fins a arribar en l’actualitat on vivim en una societat dominada per l’aparença física. Però siguem realistes, un físic no descriu la teva personalitat, sinó que solament aporta una imatge física de la persona material, no de l’ànima i la personalitat perquè no pots comparar l’essència i els sentiments únics i individuals amb un cos que solament reflecteix l’evolució de la vida.