POLITICA DE LOCKE

1.      Llegeix atentament els dos textos. Fes un esquema de les idees principals i del que s’hi descriu.

Text de Locke: Tracta sobre els tres motius principals pels quals s’ha d’establir una societat civil. Aquest motius són, la manca de lleis que dictin el que és bo i el que és dolent; un jutge imparcial encarregat d’aplicar aquestes lleis; i la incapacitat de l’estat natural per a garantir la seguretat i les llibertats individuals.

Text de Hobbes: Tracta de que al tenir un poder comú i il·limitat, els homes ens danyem entre nosaltres per satisfer els propis interessos. Per tal d’eliminar aquests conflictes, la solució de Hobbes és cedir aquest poder comú a un sol home o a una assemblea d’homes, escollida per tots els individus, per tal que els representi i es faci responsable d’ells. A aquest sobirà s’anomena Levithan, i és concebut com un Déu mortal al que s’ha d’obeir, i que està sota la voluntat del Déu immortal, cosa que garanteix la seguretat i la pau.

2.      Investiga sobre el que significa l’estat de naturalesa en la filosofia política de Hobbes i Locke. També des recerca sobre el que s’anomena contracte social.

Locke accepta l’existència d’un estat natural previ a l’estat civil, on hi ha una llei natural que prové de la raó i que ens presenta uns drets i deures per assegurar la llibertat individual.

En l’estat natural, els éssers humans viuen en un règim de llibertat, igualtat i respecte; el treball i les relacions familiars proporcionen la felicitat. Però, aquest estat natural és incapaç de garantir tots els drets individuals. Per això, es construeix una societat amb govern i lleis imparcials, l’estat polític.

Els individus, per tal d’assegurar els seus drets, accepten renunciar a les seves llibertats naturals i es sotmeten a un poder comú, anomenat contracte civil. Aquest contracte obliga no solament als individus a obeir, sinó que també obliga al governant a garantir els drets dels anterior. Aquesta renuncia a exercir la força individual, es basa en que el sobirà ha de respectar el pacte, ja que si no és així, els individus recuperen la seva llibertat per a tornar a l’estat natural o per a construir una nova societat política.

D’altra banda tenim a Hobbes, que concep l’estat natural com un estat de guerra constant entre tots els homes, perquè al ser tots iguals i desitjar el mateix, lluiten entre ells per tal d’aconseguir-ho. Aquest estat natural sense cap restricció legal, es basa en l’egoisme, on s’imposa la força individuals sobre els drets, fent que tothom sigui enemic de tothom.

Però al posseir la raó i al exercir-la, els homes prefereixen garantir la seguretat, tot i que signifiqui cedir part de la llibertat individual, creant així un contracte social que dona el poder a un governant absolut. Aquest es l’encarregat de garantir els drets i les llibertats del col·lectiu, establint lleis. En definitiva, l’estat natura li serveix per a legitimar la monarquia absoluta.

3.      Compara les dues propostes polítiques explicant les característiques de cada estat segons cada autor, i elabora les teves conclusions.

Locke organitza l’estat en diferents poders:

-          El poder constitutiu, que tenen els ciutadans.

-          El poder legislatiu, on són les lleis que estableixen uns límits i unes pautes de conducta.

-          El poder executiu, encarregat de fer respectar i aplicar les lleis a tots els ciutadans, i establir judicis d’igualtat i de justícia.

-          El poder federatiu, encarregat de relacionar-se amb l’estranger.

En definitiva, es defensa un estat representatiu, on les diferents parts de la societat tenen cert poder, i els governants estan al servei dels ciutadans. Si aquests no compleixen els seus deures, la societat té el dret de revocar el pacte i eliminar-lo, o escollir un altre governant. Locke planteja un Estat laic, basat per les decisions civils, establint una llibertat religiosa per evitar que la religió posi en perill la llibertat de la resta dels ciutadans.

Hobbes té una visió totalment contrària a la del filòsof anterior, negant-se  totalment a la separació de poders. Assegura que solament hi ha tres tipus d’estats on el poder del sobirà no es pot dividir: la monarquia, l’aristocràcia i la democràcia. Aquest filòsof concep al sobirà com un Déu mortal, que segueix la voluntat del Déu immortal, això ja et fa veure que estableix un estat amb una religió marcada i única.

En definitiva, les opinions d’aquests dos filòsofs són totalment contraposades, d’una banda tenim a Locke que promou un estat liberal i laic basat en la divisió de poders; i d’altra bada tenim a Hobbes que concep al sobirà com un Déu mortal, que posseeix tot el poder i domina a la societat.

Crec que els dos autors tenen par de raó, defenso les llibertats individuals i els drets que fan possibles la igualtat entre tots els individus, igual que Locke; però també crec que els homes ens guiem per l’egoisme i fem les coses pel propi interès i per aconseguir el que volem, sense tindre en compte als altres, com diu Hobbes. I en la forma d’organitzar l’estat, estic a favor de la divisió de poders perquè així tothom té un lloc en el que pot donar l’opinió i ser escoltat pels altres.

ATENA - JOHN LOCKE

-          LLIBRE 22, CAPITOL VIII (sobre les idees simples)

Locke comença afirmant que tot allò que provoca un efecte en els nostres sentits es capaç de produir una idea simple en la nostra ment. No obstant, s’ha de diferenciar  la idea en si amb les causes que la produeixen. Per aquest motiu, Locke estableix una diferència entre idea i qualitat. La idea és l’objecte immediat que percebem; en canvi la qualitat és el poder que te un objecte de produir algun efecte sobre els nostres sentits. Per exemple: una bola de neu ens produeix la idea de blanc, fred i rodó, aquestes idees s’anomenen qualitats, i ens produeixen sensacions que seguidament es tornen en idees.

Dins les qualitats, es distingeixen les qualitats primàries, aquelles que són inseparables del cos i que no poden alterar-se, com el moviment, la forma, l’extensió...; i les qualitats secundàries que són aquelles que no posseeixen els objectes per si mateixos, sinó que son els poders que ens provoquen sensacions, com el color, el so, el gust...

Al final del capítol, Locke assenyala que les qualitats poden ser de tres classes:

-          Les qualitats primàries, que estan presents en els cossos.

-          Les qualitats secundàries, que són els sensacions que causen en els coses a causa de l’existència de les qualitats primàries.

-          En tercer lloc es torben les potències, que son el poder que un cos produeix sobre un altre i això fa que aquest últim canviï, com per exemple quan el sol desfà el plom.                     

1.       Escull un fragment, transcriu-lo i comental a través de l’esquema següent:

        a.       Idees i estructura

Anomeno idea a tot allò que la ment percep en si mateixa o tot allò que està immediatament present en l’enteniment quan percebem o pensem; i el poder de produir una determinada idea en la ment l’anomeno qualitat de l’objecte on rau aquest poder. I així, la bola de neu que té el poder de produir en nosaltres les idees de blanc, fred i rodó, és a dir, els poders de produir en nosaltres aquestes idees, com a poders presents en la bola de neu, els anomeno qualitats; i aquests poder, com a sensacions o percepcions en l’enteniment, els anomeno idees. I si alguna vegada parlo de les idees com si estiguessin en les coses, cal entendre que em refereixo a les qualitats dels objectes que produeixen en nosaltres aquelles mateixes idees.

                       John Locke, Llibre II, Capítol VIII (Pàg. 192)

              b.      Idea principal del text i estructura.

La idea principal del text és aclarir i diferenciar el concepte d’idea i de qualitat.

Part 1: Explicació del concepte d’idea, i exemplificació.

Part 2: Explicació del concepte de qualitat, i exemplificació.

Part 3: Locke aclareix quan utilitza cadascuna de les paraules anteriors, per evitar que el lector es confongui.

             c.       Conceptes més destacats

Idea: Les idees són els continguts mentals obtinguts a partir de l’experiència.

Qualitat: Qualitats que posseeixen els objectes i que els humans percebem amb els nostres sentits i a través de les reflexions.

Enteniment: coneixements i raonaments que hem obtingut gràcies a les idees.

              d.      Relació del contingut amb la teoria del coneixement de l’autor.

L’empirisme es la base de la filosofia de Locke, en que els homes inicialment tenim la ment en blanc i anem obtenint idees i coneixement a partir de l’experiència.

Aquesta experiència consisteix en captar les qualitats del món extern mitjançant els sentits i la percepció interna, en la que a partir de reflexions arribem a dubtes, records i coneixement.

A partir d’aquests dos mètodes obtenim idees simples, que n’hi ha de dos tipus: amb la percepció sensible del món exterior obtenim idees primàries, com el gust, l’olor, el tacte...; i amb la percepció interna obtenim idees secundàries, pertanyents únicament a l’objecte, i no es poden canviar com el pes, la solidesa, el moviment... les quals són úniques i determinen l’objecte, els fets i ordenen el món.

Seguidament, gràcies a la unió de diverses idees simples obtenim idees complexes que n’hi ha de tres tipus:

     -          Idees de substància: No apareixen en la percepció, però suposem que existeixen. Ens serveixen com a suport de la realitat sensible, mitjançant l’agrupació de diferents qualitats obtingudes de l’experiència.

     -          Idees de mode: com se’ns presenta l’objecte, el lloc que ocupa i la relació d’aquest amb els altres objectes.

     -          Idees de relació: encarregades d’ordenar i entendre el món a partir de l’ordenació de fets.

Però, aquestes idees complexes solament existeixen en la consciència individual, això fa que l’objecte que creiem conèixer no sigui l’objecte en si, sinó la idea que nosaltres mateixos hem creat d’ell.

En definitiva, l’experiència es el límit del nostre coneixement, i, segons Locke, és la ciència l’encarregada d’estudiar i descobrir la veritat.

TEXT LOCKE – TEORIA DEL CONEIXEMENT

a)      Quin és el tema del text? Com s’articula el discurs (estructura)? A quines conclusions arriba?

Tothom sap que els éssers humans en tenim, però com les aconseguim? Aquest és el tema general del text, l’explicació de les dos fonts amb les quals obtenim les idees.

El text s’articula en quatre parts:

-          Primer paràgraf: Afirma que tant ell com tots els homes sabem que tenim diverses idees les quals expressem a través de paraules, objectes, sentiments...

-          En vista d’això ... idea de cap mena: Locke assegura que inicialment no tenim cap idea, la nostra ment està buida de coneixement o de pensaments.

-          Com arriba a ... seus coneixements?: Seguidament es pregunta com em aconseguit passar d’una ment buida a plena d’idees, d’on surten el coneixement i els raonaments.

-          A això hi responc ... o que podem tenir: Per acabar, conclou que l’experiència es l’únic mitjà amb el que podem obtenir les idees, ja sigui a través de l’observació del món exterior i dels objectes sensibles, com a través de les reflexions internes que fem dins la nostra ment.

La conclusió final a la que Locke arriba es que tenim dos mitjans per aconseguir idees, un es l’observació i l’anàlisi del món exterior i material on es troben els objectes sensibles; i l’altre mitjà són tots els processos mentals de reflexió, de pensament i d’enteniment que produïm dins la nostra ment. E definitiva, l’experiència es l’encarregada d’aportar-nos idees.

b)     Explica el significat de l’expressió l’anima és una taula rasa, en relació amb la teoria del coneixement de Locke.

Locke és un filòsof empirista, que nega l’existència d’idees innates, afirmant que arribem al món amb la ment buida, sense idees ni coneixement; i que gràcies a l’experiència som capaços d’obtenir coneixement, el criteri de la veritat i idees.

c)      De què tenim experiència segons Locke? Quins “fruits” en podem treure?

Segons Locke tenim dos mitjans per tenir experiència:

-          A través de les percepcions del món exterior i de les sensacions que captem de la realitat.

-          A través de les percepcions internes i de la reflexió, on un mateix reflexiona i obté dubtes, record i criteris vertaders.

Gracies a les percepcions de l’exterior elaborem Idees Simples, dividides en primàries pertanyents a objectes i invariables, com el pes, el moviment...; i secundàries que depenen dels nostres sentits, com el color, el tacte...

A partir d’aquestes idees simples, com capaços d’associar-les i crear Idees Complexes amb les que reconeixem objectes i fets; obtenint així tres idees generals diferents:

-          De substància: la unió de diverses qualitats que l’experiència ens dona agrupades, però que no serveixen com un suport a la realitat, com les característiques d’una poma.

-          De mode:  com es presenta un objecte, és a dir, el lloc que ocupa i la relació que té aquest amb els altres objectes, com la distància o la superfície.

-          De relació:  ordenació de diversos fets que ens ajuden a entendre el món, com la vida i la mort.

d)     Si segons l’opinió de Locke no hi ha idees innates, d’on procedeix o com es construeix la idea de Déu (substància infinita), que segons Descartes, és innata?

Segon Locke Déu si que existeix. Ho justifica amb el fe que es ell el que fa possible l’existència d’un univers. Així que afirma que tant el món extern, com les idees i els éssers humans existeixen perquè hi ha un ser superior, Déu, que ha creat i donat ordre a l’univers.

e)      Si totes les idees procedeixen de l’experiència, quina seguretat tenim que són veritat? (relaciona la resposta amb la teoria de l’autor)

La filosofia de Locke es basa en l’empirisme, que basa l’origen de les idees i el coneixement a partir de l’experiència.

Aquesta experiència es basa en la percepció del món extern captant qualitats sensibles i en l percepció interna que fem nosaltres mateixos, en la que mitjançant reflexions arribem a dubtes, records i coneixement.

A partir d’aquests dos passos s’elaboren IDEES SIMPLES, obtingudes de la percepció exterior, que pertanyen a l’objecte (primàries) o que depenen dels nostres sentits (secundàries).

 Seguidament, gràcies a la percepció interna, s’uneixen diverses idees simples produint IDEES COMPLEXES, les quals ens permeten conèixer objectes, fets i ordenar el món.

Hi ha tres tipus d’idees complexes:

-          Les de substància, que tot i no aparèixer en la percepció suposem que existeixen i serveixen com a suport de la realitat sensible, mitjançant l’agrupació de diferents qualitats obtingudes de l’experiència.

-          Les de mode, que es refereixen a com es presenta l’objecte, el lloc que ocupa i la seva relació amb altres objectes.

-          Les de relació, que ens ajuden a ordenar i entendre el món a partir de l’ordenació de fets.

No obstant tota la seva teoria, aquestes idees complexes solament existeixen en la consciència individuals que cadascú. Així doncs l’objecte que creiem conèixer no es l’objecte en si, sinó que és la idea que em creat d’ell.

En definitiva, l’experiència es el límit del nostre coneixement, serà la ciència l’encarregada d’estudiar i descobrir la veritat.

RESUM: MEDITACIÓ 5a i 6a - DESCARTES

RESUM MEDITACIÓ 5a

En la meditació 5a, Descartes demostra l’existència de Déu demostrant l’essència de les coses materials mitjançant raonaments matemàtics. Diu que nosaltres percebem l’essència dels objectes, ja que, tot hi no haver vist un element material, ens e podem imaginar i tindre una idea clara i figurativa dins la nostra ment. Aquesta idea, dona passa a la idea e l’essència de Déu, la fe, perquè es una idea clara i única que posseïm de manera innata.

RESUM MEDITACIÓ 6a

En aquesta última meditació Descartes defineix el dualisme cartesià. El filòsof separa l’ésser humà en cos i ànima. Però primer de tot es pregunta com podem saber que el cos i l’ànima són dues substàncies diferents? Respon aquesta pregunta afirmant que l’ànima és indivisible i única, mentre que el cos es un element mecànic i divisible, incapaç de viure sense el primer. Amb aquesta teoria, apreciem que l’ànima i el cos son dos substàncies diferents unides per a crear l’ésser humà.

L’home es la unió de la “res cogitans” (cos), encarregada d’aconseguir percepcions i sentiments i de concebre els instints primaris a través de la raó (beure, alimentar-se...) i la “res extensa” (ànima) encarregada de raonar, imaginar reflexionar... No obstant aquesta separació, afirma que l’ànima necessita el cos per aconseguir transmetre les accions i emocions interiors, i per interactua amb el món exterior.

En definitiva, segons Descartes, l’ànima es l’encarregada de reflexiona i pensar, i el cos es l’encarregat d’unir l’ànima amb el món exterior i material.

FRAGMENT DE DESCARTES

1. Escollir fragment (situar i transcriure)

Tanmateix, tot i que per concebre bé aquesta veritat ha estat necessari aplicar-li amb diligència el meu esperit, ara no només tinc la convicció que és la cosa que em sembla més certa de totes, sinó que, a més, m’adono que la certesa de tota la resta de coses depèn d’aquesta veritat d’una manera tan absoluta que sense aquesta coneixença no em seria possible conèixer perfectament res.

I és que, tot i que posseir una naturalesa tal que, tan bon punt com prenc alguna cosa clarament i distintament, en sento naturalment inclinat a creure-la vertadera, tanmateix, com que també aquesta naturalesa em du a no tenir sempre l’esperit centrat en el mateix assumpte, i sovint recordo haver jutjat una cosa com a verdadera sense haver tingut en compte les raons que m’havien obligat a considerar-la com a tal, pot passar que se’m facin avinents altres raons que em poden fer canviar d’opinió, sempre que deixi de banda que hi ha un Déu. Mai no obtindria així un coneixement cert i vertader, sinó només opinions vagues i inconstants.

(pàg. 146 - 147)

2. Idees principals i estructura

La idea principal del fragment es que Descartes afirma l’existència de Déu amb la qual podem conèixer vertaderament les coses, ja que aquest no ens enganya i ens ensenya la veritat.

1a part: De la creença de que Déu existeix depenen totes les veritats, perquè aquestes no es podrien aconseguir sense l’existència d’un ésser perfecte capaç d’ensenyar-nos la veritat i el coneixement.

2a part: Deixant de banda a Déu, moltes coses que hem cregut verdaderes finalment no ho eren, per això no podríem aconseguir la certesa perquè cauríem en errors, incògnites i dubtes.

3a part: En el cas que Déu no existís, solament obtindríem un es opinions que no podríem considerar-les verdaderes perquè sempre tindríem algun dubte o error.

3. Conceptes bàsics i definició

Jutjar: El dubte metòdic serveixen com a punt de partida per buscar noves respostes i arribar a la realitat. Descartes dubta de totes els dades sensorials perquè no són fiables i en un passat ja ens havien enganyat; també dubta de la raó, ja que tot hi tindre-la em comés errors; els somnis també estan sota dubte perquè ens fan creure coses irreals i percebre-les com si realment existissin; i per acabar, creu que un geni maligne ens enganya i confon la nostra consciència fent-nos creure coses falses.

Existència de Déu: tot hi ser imperfectes, posseïm una idea innata de perfecció i infinitat, la idea de Déu o Substància Infinita. Aquesta idea no pot haver sorgit de nosaltres mateixos ja que, com he dit, som imperfectes, per aquest ha estat un ésser superior a nosaltres el que ens ha dotat d’aquesta idea, i per tant, podem afirmar que Déu existeix. A partir d’aquest moment, la idea de Déu servirà per arribar al coneixement, ja que, Déu no pot deixar que el jo pensant, és a dir, la primera veritat, ens enganyi.

4. Relació amb l’autor i la seva teoria

Arran dels dubtes i incògnites de la filosofia de la seva època, Descartes va crear un mètode de pensament, per aconseguir arribar a la veritat. Aquest consistia en seguir quatre passos diferents:

-          Evidència: No admetre res com a verdader tret que sigui clar i evident als nostres ulls

-          Anàlisi: Descompondre l’objecte d’estudi en parts per tal d’aconseguir evidències i claredats.

-          Síntesi: utilitzant la deducció, s’ha de re-composar l’objecte i obtenir coneixements més complexos.

-          Enumeració i comprovació: analitzar tots els passos següents, aplicant regles i evitant errors.

Un cop va tindre un mètode per aconseguir la veritat, el filòsof va aplicar el dubte metòdic sobre tots els coneixements que creia saber o concebia com a vertaders. Amb això pretenia buscar noves respostes per arribar a la realitat i a la certesa. En general, comença a dubtar de tot, però això és degut a les raons següents:

• La incertesa de les dades sensorials: els sentits, al haver-nos enganyat anteriorment, no són fiables.
• Els errors de raonament: Tot hi haver utilitzat la raó, hem comés errors.
• La dificultat de distingir vigília de somni: es difícil saber si el que pensem es real o un somni.
• La hipòtesi del geni maligne: Descartes creu que un geni maligne ens enganya constantment mitjançant poders sobrenaturals i confon la nostra consciència fent-nos creure coses que no són reals.

Però a partir de dubtar i no acceptar com a vertader res, va arribar a la primera evidència: que existeix un ésser pensant diferent al cos, ja que aquest continua sota dubte, indeterminat per la realitat exterior sinó que es l’acció de penar la que produeix la realitat. Aquesta és la primera veritat clara, evident i inqüestionable, sobre la que es fonamenta tota la filosofia de Descartes: qui dubta pensa, per tant, existeix.

A partir de l’existència dels subjecte pensant, Descartes arriba al coneixement de que existeixen dues substàncies més, també evidents i indiscutibles: la substància infinita i la substància extensa.

En definitiva, Descartes afirma que existeixen tres substàncies evidents i clares, que no es poden posar en dubte:

-          La substància pensant: Substància imperfecta dotada de raó en la que es poden trobar diferents idees:

§  Adventícies: Idees que poden ser errònies i procedeixen del món exterior (idea de taula).

§  Factícies: Il·lusions creades per la ment a partir de la imaginació (idea d’un unicorn).

§  Innates: Són pròpies de la raó i es troben en el pensament, s’imposen per si mateixes i no accepten modificacions (idea de perfecció, d’infinit...).

-          La substància Infinita: Tot i que el jo pensant és imperfecte, posseeix la idea de perfecció i infinitat. Aquesta és una idea innata, que forma part de la natura de la raó, ja que si som imperfectes aquesta idea no pot haver sorgit de nosaltres, per tant és evident que a més del jo pensant, existeix una altra realitat: una substancia pensant, Déu.

-          Substància extensa o material: existeix un món extern i corpori, una substància imperfecta i diferent a les idees. En ell, es troben les qualitats primàries (mesurable) i secundàries(atributs que es troben difusament en el pensament com el color, l’olor, el so...).

Amb la creença de l’existència de Déu, aconseguim la garantia de que aquest món existeix, a partir del raonament següent: si Déu es veraç no pot permetre que visquem enganyats tenint idees sobre l’existència d’un món extens que es fals, per tant, aquest món existeix i pot ser conegut.

Així doncs, aquest món és una substància distinta, en la que els cossos es troben situats en un espai i ocupen una porció determinada.

Un cop tenim consciència de les tres substàncies podem analitzar l’ésser humà, el qual està format per una substància pensant (ànima) i per una substància extensa (cos). En definitiva, estem parlant del dualisme cartesià, el qual afirma que aquests dos element estan units a través de la glàndula pineal situada a la base del cervell, que permet connectar-los. Descartes concep el cos com un mecanisme que genera moviment a partir dels estímuls externs (percepcions i sentiments). No obstant això, també defensa la llibertat humana, en que, tot i que el cos estigui governat per lleis mecàniques, l’ànima pot modificar el seu comportament a través d’accions i hàbits.

Finalment, arriba a la conclusió que l’ànima no està sotmesa a aquestes lleis mecàniques i deterministes que regeixen el cos perquè la llibertat li ha permès dubtar de tot.

Però tots els éssers humans viuen en una societat la qual té unes lleis i normes que no es poden sobrepassar (moral cartesiana). Per aquest motiu i per adaptar-se a ella, estableix una guia de conducta amb la que pot continuar dubtant de tot i trobar la veritat:

-          S’han d’obeir les lleis i els costums del país.

-          Seguir les opinions més moderades, i evitar els excessos.

-          Ser decidit en l’acció, un cop triada l’alternativa.

-          Adaptar-se a la realitat i no pretendre que la realitat s’adapti als propis desitjos.

-          Dedicar la nostra vida al cultiu de la saó per avançar en el coneixement de la realitat

Gràcies a aquestes normes, és capaç de regular els desitjos, les passions i els instints baixos a partir de la raó, però sense deixar de banda la recerca de la veritat.

LLIBERTAT I MECANICISME

a) En grup decidiu les idees principals del text i numereu-les. Per fer-ho, feu una lectura col·lectiva: un llegeix i els altres escolten, després de cada paràgraf discutiu què diu el paràgraf i apunta la idea essencial. Un cop llegeix tot el text, reviseu una a una totes les idees apuntades, redacteu-les correctament i decidiu quines s’han de quedar i quines no.

1r paràgraf: Enfrontament entre la llibertat i el determinisme.

2n paràgraf: Dualisme antropològic. El cos està determinat per unes lleis mecàniques

3r paràgraf: L’ànima és una substància lliure, desvinculada del cos.

4t paràgraf: El mecanicisme concep l’ésser humà com una ànima.

5é paràgraf: Tenim la capacitat de dominar la natura i la matèria mecàniques perquè els humans som lliures.

b) Quins són els conceptes més importants del text. Un parell de membres del grup repassen el text i subratllen els conceptes claus del mateix. Després passen el text subratllat als altres dos membres que donen la seva opinió, buscant un acord entre 4 conceptes bàsics del text. Redacteu després les definicions dels 4 conceptes entre els quatre, partint de les idees de descartes.

- Determinisme: Defineix el cos com una màquina, que està dominat per lleis físiques i mecàniques.

- Dualisme antropològic: Afirma que l’ésser humà està format per dues substàncies diferents i separades: el cos i l’ànima.

- Cos: substància extensa, governada per unes lleis mecàniques.

- Ànima: Substància pensant i lliure de les lleis que regeixen el cos.

- Mecanicisme: Concepció de l’esser humà com una màquina.

c) Finalment, establiu un debat sobre el determinisme i la llibertat (lliure albir). Per fer-ho, busqueu el significat d’una cosa i l’altra. Quan tingueu clar què signifiquen, debateu si creieu en el determinisme o bé en el lliure albir que regeix l’univers i, per tant, les nostres vides. Apunteu els arguments principals que es vagin dient tant a favor o en contra d’una idea o de l’altra

- Determinisme: Afirma que l’univers està sotmès a unes lleis causals, que també determinen les accions humanes fent-les previsibles i predictives.

- Lliure Albir: Capacitat humana d’actuar segons la pròpia decisió.

1. Pot ser que hi hagi un destí marcat per a tots, que determini tot el que fem i pensem.

2. No hi ha una cosa superior ni cap mecanisme que mani en els nostres pensament, però si que estem determinats a pensar.

3. Els éssers humans estem determinats per certs factors com al empassar, pestanyejar, la mort... però també som lliures d’escollir segons els nostres interessos i gustos.

4. L’ànima s’adapta a les lleis mecàniques que dominen el cos, com quan estàs malalt l’humor empitjora... Però aquestes lleis no s’adapten a l’ànima, sinó que la condicionen.

5. El cos es el mitjà pel qual s’expressen totes les coses interiors que no som lliures d’escollir, com les ganes de plorar en moments determinats, la por en certs moments, quan estàs trists plores...

6. Pensar és lliure, ja que cadascú te idees diferents i úniques.

En definitiva, hem arribat a la conclusió que els éssers humans estem determinats per diverses accions i factors que se’ns presenten de forma natural i innata. Però a mesura anem creixent, els nostres pensaments van augmentant i anem creant idees i opinions pròpies que fan que cadascú sigui únic.