MEDITACIÓ 2a

“Passem, doncs, als atributs de l’ànima i vegem si n’hi ha cap que em pertanyi. Els primers fan referència a nodrir-me i caminar; i si és veritat que no tinc cos, també serà veritat que no puc caminar ni alimentar-me. Un altre és sentir, però tampoc és possible sentir sense cos. A més que ja he cregut sentir altres vegades  moltes coses mentre dormia, les quals he hagut de reconèixer, en despertar-me, que veritablement no les havia sentides. Un altre és el pensar. I aquí sí que trobo que el pensament és una tribut que em pertany: és l’únic que no es pot separar de mi. Jo sóc, jo existeixo.”  (Pàg. 134)

·         Idees principals + estructura

La idea principal és com, a partir del dubte, arribem a la primera veritat. És a dir, en el moment en que dubtes de tot i creus que res es verdader, estàs tenint un pensament i, per tant, existeixes.

El text s’estructura en tres parts:

-          Primera part: Dubtar del cos.

-          Segona part: Dubtar dels sentits i de la imaginació (somnis).

-          Tercera part: Els pensaments són reals perquè en el moment que dubtes de tot ja estàs pensant.

• Conceptes més importants (Autor-Definició)

Cos: El cos és una substància material i canviant, que desapareix i, per aquest motiu, no podem fiar-nos d’ell.

Sentits - Somnis: No podem confiar en els sentits perquè ja ens han enganyat anteriorment; moltes vegades el que sentim no es verdader, com passa en els somnis.

Pensaments: El pensament prové de l’ànima i no podem dubtar d’ell, perquè en el moment que dubtes de que estàs pensant, estàs tenint un pensament. En definitiva, en el moment que penses, existeixes.

• Relacionar el fragment amb la teoria de l’autor.

Descartes crea un mètode per intentar aconseguir la veritat (Mètode per Pensar). El primer pas és la evidència, on res s’admet com a veritable exceptuant que sigui clar i distint. Després va l’anàlisi i la síntesi, on es descomposa l’objecte i s’estudia. I per acabar, es troba la comprovació, en que es repassen tots els passos anteriors i s’apliquen regles per evitar cap error.

Un cop hem fet això, obtenim un resultat evident i vertader. Però tot hi això Descartes continua dubtant (Dubte Metòdic), perquè primerament, els sentits són incerts, no són fiables perquè ja ens han enganyat altres cops; la raó també pot ser falsa, perquè tot i haver-la utilitzat ens em equivocat; creure en la realitat i en el cos també es incert, perquè no tot el que sentim és veritat, per exemple quan dormim sentim coses que no podem distingir si son reals o no; i en últim lloc, l’autor creu que hi ha un geni maligne que ens enganya i ens confon fent-nos creure coses que no són reals.

Però tots aquests processos de dubtar de tot, condueixen a Descartes a la primera veritat, que quan dubtes estàs pensant, i com a conseqüència existeixes, ets un subjecte penant i això no es pot negar. (Del dubte a la Primera Veritat)

Aquesta primera veritat és el fonament de la filosofia de Descartes, amb la que pot justificar les afirmacions següents:

-          Existeix un jo, desvinculat al cos.

-          Serà el model per acceptar altres veritats com a indubtables, hauran de tindre les mateixes característiques que el pensament.

-          Amb ella sabem que es el subjecte pensant qui produeix la realitat, no la realitat qui condiciona el pensament.

A partir de l’existència del subjecte penant, Descartes dedueix que hi ha dues substàncies evidents i indiscutibles (Les Tres Substàncies: pensant, infinita i material). La primera es la substancia pensant, dotada per la raó, on es troben les idees adventícies procedents del món exterior, les innates que provenen de la percepció i les factícies que provenen de la imaginació. En segon lloc tenim la substància infinita, una idea universal i perfecta donada per un ésser superior a nosaltres, Déu. I amb aquesta idea arribem a la tercera substància, la substància material, és a dir el món real, ja que Déu, al ser bo, no pot deixar que visquem enganyats en un món irreal i fals, per tant es conclou que el món existeix i pot ser conegut.