“Passem, doncs, als atributs de l’ànima i vegem si n’hi ha cap que em
pertanyi. Els primers fan referència a nodrir-me i caminar; i si és veritat que
no tinc cos, també serà veritat que no puc caminar ni alimentar-me. Un
altre és sentir, però tampoc és possible sentir sense cos. A més que ja he
cregut sentir altres vegades moltes
coses mentre dormia, les quals he hagut de reconèixer, en despertar-me, que
veritablement no les havia sentides. Un altre és el pensar. I aquí sí que trobo
que el pensament és una tribut que em pertany: és l’únic que no es pot separar
de mi. Jo sóc, jo existeixo.” (Pàg. 134)
·
Idees
principals + estructura
La idea principal és com, a partir del dubte, arribem a la primera veritat.
És a dir, en el moment en que dubtes de tot i creus que res es verdader, estàs
tenint un pensament i, per tant, existeixes.
El text s’estructura en tres parts:
-
Primera
part: Dubtar del cos.
-
Segona part: Dubtar
dels sentits i de la imaginació (somnis).
-
Tercera
part: Els pensaments són reals perquè
en el moment que dubtes de tot ja estàs pensant.
- Conceptes més importants (Autor-Definició)
Cos: El
cos és una substància material i canviant, que desapareix i, per aquest motiu,
no podem fiar-nos d’ell.
Sentits
- Somnis: No podem confiar en els sentits
perquè ja ens han enganyat anteriorment; moltes vegades el que sentim no es
verdader, com passa en els somnis.
Pensaments: El
pensament prové de l’ànima i no podem dubtar d’ell, perquè en el moment que
dubtes de que estàs pensant, estàs tenint un pensament. En definitiva, en el
moment que penses, existeixes.
- Relacionar el fragment amb la teoria de l’autor.
Descartes crea un mètode per intentar aconseguir la veritat (Mètode per Pensar). El primer pas és la
evidència, on res s’admet com a veritable exceptuant que sigui clar i distint.
Després va l’anàlisi i la síntesi, on es descomposa l’objecte i s’estudia. I
per acabar, es troba la comprovació, en que es repassen tots els passos
anteriors i s’apliquen regles per evitar cap error.
Un cop hem fet això, obtenim un resultat evident i vertader. Però tot hi
això Descartes continua dubtant (Dubte
Metòdic), perquè primerament, els sentits són incerts, no són fiables
perquè ja ens han enganyat altres cops; la raó també pot ser falsa, perquè tot
i haver-la utilitzat ens em equivocat; creure en la realitat i en el cos també es
incert, perquè no tot el que sentim és veritat, per exemple quan dormim sentim
coses que no podem distingir si son reals o no; i en últim lloc, l’autor creu
que hi ha un geni maligne que ens enganya i ens confon fent-nos creure coses
que no són reals.
Però tots aquests processos de dubtar de tot, condueixen a Descartes a la
primera veritat, que quan dubtes estàs pensant, i com a conseqüència
existeixes, ets un subjecte penant i això no es pot negar. (Del dubte a la Primera Veritat)
Aquesta primera veritat és el fonament de la filosofia de Descartes, amb la
que pot justificar les afirmacions següents:
-
Existeix un jo, desvinculat
al cos.
-
Serà el model per acceptar
altres veritats com a indubtables, hauran de tindre les mateixes característiques
que el pensament.
-
Amb ella sabem que es el
subjecte pensant qui produeix la realitat, no la realitat qui condiciona el
pensament.
A partir de l’existència del subjecte penant, Descartes dedueix que hi ha
dues substàncies evidents i indiscutibles (Les
Tres Substàncies: pensant, infinita i material). La primera es la substancia
pensant, dotada per la raó, on es troben les idees adventícies procedents del
món exterior, les innates que provenen de la percepció i les factícies que
provenen de la imaginació. En segon lloc tenim la substància infinita, una idea
universal i perfecta donada per un ésser superior a nosaltres, Déu. I amb
aquesta idea arribem a la tercera substància, la substància material, és a dir
el món real, ja que Déu, al ser bo, no pot deixar que visquem enganyats en un
món irreal i fals, per tant es conclou que el món existeix i pot ser conegut.
